Un tio normal

Amb una sabata i una espardenya

2009-12-25T19:29:00.009Z

Aquest darrer cap de setmana el Doctor ha decidit fer vacances de quillo. Així és amics, els quillos intrèpids que volen veure món tenen dos destins habituals: República Dominicana o Illes Canaries i més concretament a la quillesca Tenerife.

Si no fos un destí quillo, no hi hauria mini-golf

En aquest cas el destí escollit pel Doctor ha estat Tenerife. Completant l'escuderia hi havia l'Infant Ricard i el gran Alfons. Aviso, no faré d'aquest blog un pamflet d'exaltació de l'amistat ni un àlbum de moments i sentiments sorgits de la companyonia dels amics en ruta.

I vosaltres feu el favor de no posar caretes de pàmfiles que aquest no és un post ensucrat

Més aviat volia reportar la fatídica ascenció al Teide que vam realitzar amb una sabata i una espardenya. M'explicaré: nosaltres pensàvem que això de Tenerife és Àfrica i, que com a tal, sempre hi fa calor. A la nostra minsa maleta només hi havia lloc per banyadors i estris platjívols. Desolats, vèiem que les plujes eren el pa nostre de cada dia, amb la qual cosa vam decidir pujar al Teide ja que majestuós ell s'aixeca per damunt dels núvols, i intuíem que allà hi faria sol.

L'ombra del Doctor es projecta per damunt dels núvols

I així, armats amb una samarreta i una rebequeta, vam agafar l'aeri fins a la cota 3500. Un cop a dalt, la temperatura havia baixat de forma dràstica situant-se prop dels 0º. Potser no havia estat bona idea tractar de fer un cim de gairebé 4.000 metres en ple desembre amb dues peces de roba i sense ni un gram de matèria alimentària, però un repte és un repte i com que havíem planificat passar la nit al Teide, així havia de ser.

Un cop arribats al refugi (cota 3.260) vam constatar el nostre error. No estàvem sols. Hi havia joves muntanyencs disposats a fer-hi nit, amb equips de muntanyenc, amb frontal i menjar calòric de tipus fruit sec. No us enganyeu, els muntanyencs no son bons tius i menys si intueixen que tu no ets muntanyenc, i en el nostre cas, quedava més que demostrat que no ho érem.

Baixes temperatures i l'Infant i l'Alfons amb una sabata i una espardenya

A partir de llavors va començar una subtil batalla de miradetes entre ells i nosaltres que el bon Infant va acabar d'atiar quan en un clar gest de provocació va deixar el seu pijama de gay de la tercera edat plegat damunt de la llitera a la vista d'aquella munió d'Oscars Cadiachs, incapaços d'entendre que a la muntanya l'Infant hi vol dormir amb pijama.

Ara qui fa miradetes inquisidores eh? montanyetes?

Sensibles a la burla de l'Infant el seu contra-atac no es va fer esperar i va arribar a l'hora de sopar. Sabent que nosaltres no havíem pensat en pujar provisions al cim els muntanyencs van treure les seves carmanyoles i es van posar a devorar de forma procaç mentre nosaltres no podíem fer res més que mirar-los i beure aigua.

Havia estat un bon cop per part dels muntanyencs, però la última paraula, l'as a la màniga que acaba decantant el color d'una partida cap a un dels dos costats el teníem nosaltres: l'endemà al matí, en concret a les 6:30 van començar a sonar despertadors i tots els muntanyencs es van començar a vestir amb els seus ridículs vestits de muntanyencs per fer l'ascenció final al cim del Teide. El que ells no s'esperaven era que nosaltres no teníem pensat aixecar-nos del llit a aquella hora per submergir-nos en un infern de vent, foscor, boires i temperatures per sota dels 0º. I així, des de la calidesa que ens proporcionava el decúbit supí sobre la llitera observàvem com els muntanyencs, amb cara de tontos, marxaven cap al gèlid cim del Teide mentre el guardià del refugi ens deia "Tal como está el dia, no vale la pena subir. Será llegar para no ver nada."

Adéu estimat Teide. Dins aquella nuvolada del cim hi ha muntanyencs gelats i humiliats

Mine!

2009-11-15T02:55:00.005Z

Un cop més sento oferir a la meva pobre, però fidel audiència un post incendiari. Dit això començo un relat plegat d'odi i fel.

Avui al vespre he decidit anar a veure un concert dels meus nous herois de la música, els enormes Mine!, els (merescuts) guanyadors del Sona 9 d'aquest any. Mireu el seu myspace aquí i si no creieu que son gegantins, és que us heu de rentar les orelles o directament cremar a l'infern per la resta dels vostres dies.

El seu myspace anunciava el concert a les 21h. a una sala que està entre Barcelona i St Adrià de Besòs. Com que no tenia gran cosa a fer, he sortit puntual de casa per procurar ser allà a les 21h. Mentre baixava amb la moto he reflexionat i he arribat a la conclusió que no hi ha cap grup a la terra que actui a les 21h. Com que en aquell moment passava per davant del camp de futbol del St. Andreu i hi havia la porta oberta de bat a bat he decidit entrar a veure un partit i fer temps.

Un cop dins he trobat justament el que esperava i, perquè no confessar-ho, desitjava trobar: un partit de categories inferiors amb pares que perden la dignitat, el respecte i el dreta a la custodia del seu fill mentre menjen pipes i llencen les clofolles sobre el meu abric nou de trinca comprat a Paris. Tothom sap que un partit de categories inferiors centra el seu interès en el terreny de joc de forma inversament proporcional a com el guanya amb el que passa i es comenta a la grada. En concret hi havia un parell de pares de l'equip visitant que feien comentaris en veu alta d'una exaltació quillesca que espantava. No han callat ni un moment. Quan no amonestaven l'àrbitre cridaven el que hauria d'haver fet l'equip a nivell tàctic bramant consignes i posicions als soferts jugadors. Era tal el patetisme que gastaven els individuus, que usaven fins i tot el sarcasme per aconseguir la rialla i l'aprovació de la resta dels pares. Ho sento Kevin (el nom no és inventat), com en la major part dels casos, ser quillo consisteix precisament en això: en tenir un pare que projecta les seves frustracions en tu, i les descarrega amb orgull el dia del fumbol posant-se en evidència davant dels altres pares i del Doctor. És el ser un pobre ignorant i a sobre estar-ne orgullòs i creure ser el més ocurrent de la grada mentre perpetúes en la teva descendència la llavor del quillisme. Sí estimats, la quilleria és com l'energia, no es perd, sinó que es transforma. Una substància, una fragància que no m'agradaria per res del món que desapareixés, però que quan topa de cara amb la meva vida haig de reconèixer que em molesta per irrespectuosa. M'he alegrat i he aplaudit enèrgicament els designis de l'univers que han premiat amb una derrota l'equip del pare del Kevin i me n'he anat al concert. Quan he arribat una hora més tard, els grups estaven fent la prova de so...

La butifarra universal.

2009-10-12T10:48:00.005+01:00

A aquestes alçades del bloc, m'imagino que ja només tenen esperances de llegir un post nou la Cé, l'Anna, el Joanet, l'Infant, l'Onofre, la Milins i el Fahd...

Hola a tots.

El motiu que m'ha fet retornar a l'activitat és un pervers article que vaig llegir a La Vanguardia del dia 7. Sento no poder il·lustrar l'apunt amb cites textuals de l'article. L'hemeroteca del diari només es pot visitar un mes després de fer-se públic l'exemplar, amb la qual cosa no l'he pogut recuperar on line, i per desgràcia no vaig aconseguir cap exemplar del diari d'aquell dia. Tot i això, feu-me comfiança que manipularé tan com pugui la notícia. (quan aconsegueixi recuperar-la, la penjaré. Si em ve de gust)

L'article en qüestió tractava sobre la situació a Afganistan i com Obama l'ha d'afrontar. El missatge que em va semblar entendre que transmetia el corresponsal de La Vanguardia a Washington era: "Després de 8 anys de guerra a l'Afganistan, Obama es troba amb el dilema d'escollir el camí encertat per sortir d'aquesta situació. De moment els objectius postulats en un principi no s'han complert. Mentrestant, a Afganistan no hi ha democràcia i la dona segueix portant Burka."

Les meves preguntes són: com es pot ser tan cínic, pervers i mentider per insinuar a un diari de l'envergadura que té La Vanguardia que l'invasió Nord Americana a Afganistan va ser perpetrada per portar-hi la democràcia i per alliberar a la dona del Burka? Qui es pot creure que els americans transporten 80.000 tios a l'altra punta del món, els alimenten, els mantenen, paguen els sous i s'arrisquen a que se'ls passin per la pedra (amb la mala propaganda que això comporta) per alliberar a la dona afganesa del burka i per instaurar-hi la democràcia. A més a més, qui els hi ha dit que els afganesos volen una democràcia (concepte sota el qual occident justifica qualsevol agressió, la puta democràcia)?

Que se'n vagin a cagar el Godó i tots els de la seva calanya. No penso comprar-los mai més, per mentiders i còmplices de la propaganda d'un estat culpable de la majoria dels mals que arrossega la humanitat.

Fantasejo i somio el dia que Corea del Nord i Iran tinguin una bomba atòmica ben grossa i comencin a posar els punts sobre les is als països que es senten autoritzats a prohibir als altres desenvolupar armament nuclear quan, curiosament, ells en tenen un arsenal ple (EE.UU, Israel, França, India, Rússia...) i han sigut els únics capaços d'usar-lo sobre població civil. (tot i la simpatia que tothom sap que tinc vers la comunitat jueva)

I perquè no també Españññññña?? I si ara els del ministeri de defensa es decideixen a desenvolupar armament nuclear?? Els hi deixarien els yankis? Passaria Españñña a pertanyer a l'eix del mal? Serien considerats els españols tan dolents com els moros?? Hi hauria intervenció armada Nord Americana o bé els españols són dels bons?? Els patriotes cremaran d'enveja pensant que els moros iranians subdesenvolupats estan a punt de tenir una bomba atòmica, mentre que a l'armada invencible del Perejil papi yanki i mami UE no li deixen.

Veient l'estat de les coses m'imagino que a Öslo fa uns dies algú va tenir una conversa similar a aquesta:

-Eiiii anem de putes d'una vegada o no Klauss??

-Espera Jörgen, que hem de decidir qui guanya el premi Nobel de la Pau.

-Jajaja, va home, ja ho farem després.

-No, no, espera. Se m'ocorre que li podríem donar a l'Ahmadineyad.

-Jajajaja ala, com et passes!!! Va, anem.

-No, va, ara en serio. A qui collons li donem??

-Jajaja, dona-li a l'Obama i anem de putes d'una vegada.

-Tens raó. Nobel de la Pau a l'Obama. És una butifarra de dimensions estratosfèriques.

-Que t'ho deia de broma, home..

-No, no, és cert, és una butifarra de dimensions planetàries.

-Vaaa, no hay güevos??

-Què no??

I tant que n'hi ha.

Retorn

2009-09-06T15:12:00.012+01:00

Procuraré, a partir d'ara, tornar a mantenir un ritme d'escriptura més o menys constant. Dit això, i com que durant els 2 mesos d'absència han suceït coses bones, boníssimes i algunes de tràgiques em limitaré a explicar breument les bones.

La temporada de concerts amb La Banda del Coche Rojo ha estat notablement productiva. Possiblement gràcies a la benedicció que vam rebre el juny. Per fi, després de molts anys treballant-hi tenim un show amb ritme que sol agradar molt a tot arreu on anem. Detalls com ara que s'hagin venut totes les samarrretes del grup, cosa que mai havia passat ni de lluny o la pluja de comentaris positius que reb el myspace i el facebook, ens fan pensar que aquesta ha estat una temporada que ens marcarà força el futur. Hi ha hagut gent que s'ha desplaçat molts kilòmetres per tal de poder veure el show per segona vegada. Hi ha qui ens comenta que no ha pogut marxar i ha aguantat el concert fins al final anant a treballar sense dormir per poder-nos veure fent el ruc fins al final. Hi ha qui ha estat disposat a rapar-se el cap a canvi d'una samarreta del grup. Els pobles es disputen les reserves de dates que queden lliures de l'any que ve per tal que el poble veï no els hi foti. En fi, que ens ho hem passat molt bé i s'ha fet una molt bona feina d'autopromoció. A continuació, els millors moments:

-A Maçanet de la Selva, el gran Tempat del Bages va decidir tallar-se els cabells. Com que la cosa va resultar tan catxonda, hem incorporat el gag al show: "La Perruqueria del Trempat" que convida a pelar-se el cap a algú del públic a canvi d'una samarreta del grup. Els resultats han estat més que satisfactoris.

El Trempat el dia que li vam tallar els cabells en directe.

Jovenzell de l'Ametlla del Vallès després de passar per la perruqueria del Trempat.

El Trempat va obrir la perruqueria a St. Hilari Sacalm i va fer aquesta fenya.

A Marçà ja no han de pagar el barber, el Trempat ha obert una sucursal del seu nou negoci.

També a Villalba dels Arcs.

-Hi ha hagut sexe a l'escenari:

Preparació streaptease a Selva de Mar.

El Trempat va intercanviar la samarreta amb aquesta xiqueta de Mas Roig fent emmudir la sala. Després va pujar el pare de la noia a l'escenari indignat i la va fer baixar tot escandalitzat...L'any que ve farem més bondat...

Quin pitooooo a Sant Andreu de la Barca.

Més streaptease al Pla de Santa Maria.

Ties bones a Talarn.

Fins aviat!!!

Bon0'7%

2009-07-04T11:50:00.011+01:00

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de xerrar 5 minuts amb el líder d'U2, el carismàtic messies Bon0'7%. La nostra conversa va anar més o menys així:

-Hola Bon0'7%. Com estàs? Et veig molt ferm!!

-Hola Doctor. He estat mirant per la xarxa i us felicito de com teniu l'agenda. També feu coses solidàries o què?

-Home, solidàries solidàries no gaires, però jo he començat a estudiar un post grau en cooperació internacional i m'està semblant d'allò més interessant. Això conta com a activitat solidària?

-T'agraden els xinos?

-Sí.

-I els negres?

-Sí

-Doncs ja està. Ets solidari.

-Has captat el joc de paraules? Bon 0'7%

-Ets de la broma eh tu? Ho dius per allò dels pobres i el PIB?

-Sí, clar. Està ben trobat no et sembla?

-Home...

-Mira quines fotos més maques he fet del vostre escenari de 360º. Ja em diràs qui t'ho organitza tot això. Nosaltres treballem amb uns joves molt trempats de Premià que ho fan d'allò més bé.

-Ostres què maques. M'ho he inventat tot jo, de pe a pa. És espectacular eh? Així em poden admirar per davant i per darrere.

-Caram, i tant. Saps que últimament he llegit alguns articles on diuen que has decidit guardar la teva fortuna a paradisos fiscals per tal de no pagar tants impostos a Irlanda? Això no és solidari, no?

-Sí noi, aquests periodistes son uns pesats. Molta crítica barata, però a l'hora de la veritat, qui és que ensenya fotos d'una xina als concerts eh? eh? eh?

-Em sembla que no és xina aquesta noia, que és birmana, la Aung San Suu Kyi.

-Birmània, Xina...és gairebé el mateix noi...tot el rollo patatero dels drets humans es fa allà.

-Per cert, quan vegis en The Edge li comentes de part meva que amb aquest barretet de llana que tragina perpètuament deu estar al the edge de l'alopècia.

-Je je je, ets ben mal parit eh tu? Veig que segueixes emprant jocs de paraules. Encara que com diria ta mare, "habló quién más pudo..."

-Yeepaaa, bona aquesta. Entomada nano. Escolta'm una cosa, el show molt bé eh? No us heu estat de res amb això de tanta llum, tanta pantalla i tanta estructura metàl·lica. Us felicito i em trec el barret. La meva cunyada m'ha convidat (ja et podries haver estirat una miqueta tu ara que som amics...) i la veritat és que m'ha semblat fascinant. I quin pegote eh tio la connexió en directe amb l'Estació Espacial..

-Gràcies Doctor. Has vist quin troç de tia vaig fer pujar a l'escenari?? Pel que fa a les col·laboracions en directe, de cara a la propera gira estem mirant de connectar-nos amb Déu. Així sí que ens passarem per la pedra en Bruce i la Madonna. L'escenari de 360º és molt divertit. D'aquesta manera puc beneir a tort i a dret. Sóc tan admirat...i tan admirable..i tan bo...

-Bono...bo? no!! Què t'ha semblat ara aquest joc de paraules?

-Tocat i enfonsat nano. Quin pinxo que estàs fet.

-Només tinc una queixa. Com és que heu agafat un analfabet com a traductor simultani quan parles al públic? T'asseguro que un 70% dels mots que sortien en pantalla estaven mal teclejats o directament farcits de faltes d'ortografia...mira, mira..."Pot ser ineressant..."

-No s'escriu així?? El tema del traductor és una llarga història molt emotiva...quan vam contractar-lo, em trobava en un moment d'aquest que notes com la solidaritat et bull a les venes i se'ns va ocorrer que podríem donar-li la plaça a un manco. És bona eh? O és bono eh?? Jejeje l'has caçat ara??

-Sí, sí, molt bono. Per acabar: confessa'm això bandarra, oi que sempre has somiat tenir un enterrament d'estat com Gandhi o la Mare Teresa de Calcuta? Fer del teu mausoleu un lloc de peregrinatge de joves revolucionaris i solidaris que plorin al seu ídol caigut.

-Ets un puta tu, eh?

La benedicció de l'Infant

2009-06-22T17:37:00.010+01:00

A la ciutat Boliviana de Copacabana, a la ribera (llaquera no seria millor?) del Titicaca, hi ha un santuari on cada dia s'hi organitza la "Bendición de las Movilidades". Amb aquesta curiosa activitat els monjos de la zona estan ben distrets beneïnt cotxes tot el (sant) dia. El xofer de cada cotxe guarneix el vehicle amb confeti, pètals de rosa i unes bandes amb imatges de la verge. Després compra cava o cervesa, reb la benedicció del sacerdot i buida les ampolles d'alcohol per sota del cotxe assegurant que en cas de col·lisió, l'Esperit Sant depositarà l'automòbil al marge de la carretera amb els seus ocupants sans i estalvis.

Bendición de las Movilidades

Aquella calurosa tarda de març, l'Infant i el Doctor s'acomiadaven a la ciutat de Puno, al Perú, a poques hores de Copacabana. El Doctor havia de tornar a Barcelona al cap de 6 dies mentre que l'Infant encara gaudia d'un mes de vacances i volia seguir la ruta per conèixer Bolívia. Després d'una emotiva abraçada, El Doctor posà la mà a la butxaca i en va extreure 20 Nuevos Soles tot pronunciant:

-Infant, guarda aquest diners i no hi pensis massa. Si durant el camí consideres que algun objecte que trobis ha estat creat per a mi, compra'l. Però només si t'ho diu.

-Així ho faré, Doctor.

Fet aquest petit incís, que l'astut lector no pensi que ho és més que jo. Estic fent un post amb estructura de guió Tarantinesca, per tant, reteniu l'explicació inicial que més tard us farà servei.

El dissabte passat, veient que la ja imminent temporada em cau a sobre i que els caps de setmana d'ara a octubre vindran hipotecats, en la major part dels casos, per tones i tones de rock'n'roll, vaig decidir fer una escapada a Centelles, amb totes les predicions meteorològiques en contra, per escalar la Via Ferrata de les Baumes Corcades. L'entranyable Infant Ricard va voler afegir-se a l'expedició.

Pel camí vam decidir aturar-nos al bar Novellas d'Aiguafreda per clavar-nos un entrepà entre pit i esquena (atenció lector, això també sortirà al final). En arribar a Centelles el cotxe va fer una baixada de revolucions i a partir d'allà començà a emetre un petit, però no per això menys inquietant, sorollet agut. Vaig trucar al meu mecànic de capçalera explicant-li com havia succeït tot plegat i em va aconsellar abortar la missió. Calia trucar al Racc. Amb l'Infant vam meditar una miqueta i com que ja érem a lloc, vam prendre la decisió d'avisar al Racc un cop haguéssim coronat el cim.

La via és senzilla, tot i això l'Infant anava lent com una velleta i es posava nerviós i remugava cada vegada que havia d'obrir un dels mosquetons de seguretat. Jo me n'anava enfotent ja que no sabia que mentrestant ell preparava en silenci una petita venjança. La darrera vegada que vaig estar en aquesta via no la vaig poder acabar de forma correcta. Se'm va resistir un tram, el del pont tibetà, que degut a l'alçada i la sensació de buit que experimentes quan el creues em va fer escagassar de mala manera. L'Infant sabia molt bé que si ell, el novato de l'escalada, el creuava possiblement jo, el mestre de l'escalada, m'escagassaria de nou i hauria de callar i retirar tot indici de burla que fins llavors hagués demostrat vers la seva forma heretge d'escalar.

Posar atenció a la manera com s'agafa al cable de seguretat. Una heretgia del tamany d'una casa de pagès. Infant Ricard, un llibre obert del que no s'ha de fer en escalar.

L'Infant...

i el Doctor

Un cop hi vam arribar (bé, hi vaig arribar jo, vaig esperar 5 minuts i al final, cansat, vaig recular per veure si l'Infant no s'havia estimbat i me'l vaig trobar encallat en un pas d'allò més tonto) el maliciós de l'Infant va posar els peus damunt de la corda d'acer i amb pas decidit va començar a creuar el llarg pont. L'orgull conduïa amb sorpenent destresa els seus venjatius peus per damunt dels cables d'acer mentre jo, des de terra ferma, l'animava a tornar enrera. La qüestió és que el mal parit el va passar sencer, amb algun tremolí, això sí, però ja se sap que hi ha qui per qüestions d'honor és capaç de passar-se una nit plorant esperant els bombers penjat d'un cable d'acer per culpa d'un accès de coratge i per manca de capacitat d'acceptar burla.

Ja, ja ja, ja veuràs d'aquí a 3 metres...t'escagassaràs

vaaa Infant, torna que això es mou bastant i ja has fet la brometa...

puto Infant...encara em farà creuar el pont...

Cal dir que jo, amb tremolins també i un nus a la gola vaig acceptar el seu repte i vaig creuar valerosament el pont segellant els llavis de l'Infant que estaven a punt d'esclatar de tanta bilis com acumulaven i que gràcies al meu valor no podria ser segregada.

Finalment vam arribar a la senyera que corona el cim de les Baumes Corcades després d'unes 5 hores d'ascenció (nda: en condicions normals es pot coronar amb 2 horetes i mitja. Entenem condicions normals bàsicament a quan no ve l'Infant). Allà l'Infant va decidir que era el lloc ideal on entregar-me el present que havia considerat creat exclusivament per mi. Va obrir una bosseta negra i en va fer sortir una banda on hi posava "Bendición de Copacabana", 3 petals de rosa, una llauna de cervesa Paceña (de La Paz) i una miniatura de cotxe vermell. Va situar els objectes en un altar improvisat i els vam ruixar de cervesa tot pronunciant les següents paraules:

"Amb aquest acte, beneeixo La Banda del Coche Rojo per tal que tingueu una temporada sensaccional i una llarga vida". Jo vaig dir "Caray" i em va semblar una pensada i una idea molt gran i elogiable. Ja ens té acostumats a regals d'aquesta mida l'Infant. Va haver-hi un moment d'exaltació de l'amistat i vam decidir tornar a Centelles per trucar al Racc que ja començava a enfosquir-se.

L'altar de l'Infant

Detall de l'altar de l'Infant

El senyor de la grua, molt simpàtic, em va dir que s'havia de quedar el cotxe fins dilluns, que llavors ja me'l baixaria a Barcelona. Usant un dels comodins del Racc, ens van oferir un taxi per retornar-nos a casa.

-Jo ara us acosto a Aiguafreda que hi ha un bar molt agradable i allà us vindrà a buscar el taxista.

I d'aquesta manera, de nou al bar Novellas d'Aiguafreda, amb un altre entrepà i una canya gèlida la història d'aquell curiós dia s'acaba, amb un dels honors intacte i l'altre amb alguna taca deguda a la lentitud, però redimit gràcies a la Bendición de Copacabana.

Timos d'estiu

2009-05-29T19:12:00.005+01:00

Atenció, post incendiari i totalment parcial. Si no voleu llegir comentaris despectius, fugiu.

Fa molt temps ja m'ho havia obligat a mi mateix: "No tornis a cap festival d'estiu. Son un timo i un cagarro!!". Malauradament ahir a la tarda després de molt rumiar-ho, vaig decidir desobeir-me. Un error fatal. Així és estimats amics, ahir a la tarda vaig decidir saltar-me a la torera els meus sensats principis i anar al Primavera Sound i el pitjor de tot, pagant 75 eurets (+ cerveses daurades, no pel color de la beguda sinó pel preu). Per començar a disparar verí, diré que és una vergonya que havent-hi els equips que hi havia la qualitat del so fora en bastants shows pèssima. Els esperats My Bloody Valentine, uns dels caps de cartell van sonar especialment malament. I això que jo estava a la mateixa alçada del tècnic de so, cosa que vol dir que o no en tenia ni puta idea, o el qüestionable gust dels popies vagi en aquesta direcció. Una estafa com una casa de pagès.

Per si us esteu pensant anar a un festival de música pop, m'agradaria advertir-vos del que podeu trobar:

-Persones portant aquestes sabates amb la ferma convicció que estàn a la última i sense rubor.

Sense compassió

-Per anar a un festival de pop independent s'ha d'estar disposat a assistir a algun frau musical envoltat de persones que consideren aquest frau una delicatessen vanguardista. No us deixeu enganyar. Ho intenten de totes les maneres possibles, manteniu-vos forts. El que passa és que avui dia un tio amb aspecte de retrassat que crida davant un microfon fent música de parvularis o destrossant una guitarra es considerat un déu. No diré noms. Els detectareu per les seves sabates (mireu una miqueta més amunt si voleu pistes més explícites).

-També podeu tenir sorpreses agradables com els Lightning Bolt. Un grup de baix i bateria super distorsionats i fent música ultra violenta.

Lightning Bolt

-Assistir a un concert del mestre Squarepusher. Gracies Square, vas salvar els mobles a última hora

Squarepusher, una alegria escoltar-te. Ens vam cagar de por quan vam veure la bateria muntada. El 75 euros de la meva entrada te'ls dedico a tu i només a tu. No en donis ni un a cap dels dropos que ahir et feien de teloners. Que se'n vagin a cagar.

Barraoke!!!!

2009-05-24T19:01:00.015+01:00

Fa uns mesos ens van contractar per anar a tocar a Vila Rodona (poble del mestre del canyardo Ramon Calderé). Com que ja hi havíem anat moltes vegades en un marge relativament curt de temps, per tal de no repetir el show vam inventar una nova modalitat d'espectacle, el Barraoke de la BCR. El Barraoke és un espectacle de Karaoke pensat per festes en família o petit comité tipus casaments, convencions de feina, festes particulars...Com que la idea va funcionar molt bé li hem anat fent punta al projecte i ens hem tret de la màniga un nou show que crec té moltes possibilitats de proporcionar fenya.

Ahir vam fer-ne la segona edició a un casament a Sant Agustí de Lluçanès. Cal dir que encara l'hem de perfilar ja que tenim algun problema amb l'extensió del show (va durar unes 4 hores i és massa, per nosaltres i sobretot pels de l'equip de so). Hem de pensar com fer-ho per dinamitzar-ho una miqueta ja que només es tracta de 8 cançons i entrega de premis als millors i pitjors interprets de la nit. Sigui com sigui, la cosa va anar millor que millor i ens ha engrescat força a seguir pensant en aquest nou show.

Els millors moments de la nit:

El President amb el doll del porró al front. Pallarès-Power.

La magnífica coreografia amb el mono mutilat.

Er Karate-Kí.

Presidències fent patxoca amb el mono de fer fenya.

i el Clic també fent patxoca de la bona...

El Barraoke

Més Barraoke

Un streaptease i tot.

Pau amor i amistat.

Els guanyadors amb el trofeu. Els perdedors es van eduur un cagarro de plàstic tou.

I per acabar, de vista al pantà de Sau del qual només es veu just la punteta del campanar.

Festival a Palau de Plegamans

2009-05-17T11:10:00.009+01:00

Ahir durant tot el dia es va organitzar el "I Festival de les Arts Siguem el Canvi que Volem" a Palau Solità i Plegamans, llogaret del Vallès bàstament promocionat pel Senyor Bachs. Juraria que per la poca gent que hi havia deuen haver punxat una miqueta. Una llàstima. Els artistes que hi participaven ho feien per la patilla. Hi havia noms de la talla de Gerard Quintana, La Fura dels Baus, Quico Palomar, Plouen Catximbes o 2 Mini Dj's. El recinte estava ple de tendes d'estètica globalifòbica amb consignes del tipus "SIDA, el virus inventado por Estados Unidos. Conozcamos la verdad", "El Cáncer se puede curar con una simple inyección de Ozono", "Hamburguesa vegetal, la jínyes tal cual"...

El festival era pluridisciplinar, obert a tot tipus de públic i gratuït. De tot el que va succeïr em quedaré amb el següent:

-El gran Guillermo Cides va fer embadalir a tothom amb aquest instrument diabòlicament versàtil i ple de possibilitats. L'stick. Un híbrid entre baix, guitarra, piano i percussió.

Se dice Cides.

-La Fura dels Baus va penjar d'una grua a tot de tios i els va fer pujar uns 20 metres. La coreografia feia un efecte magnífic.

Començant a pujar

Fent el ruc penjats

Formació final

-Un finès feia cant gutural de Tuba. Usen una tècnica de cant que els hi permet fer dos sons a la vegada. Sobrehumà. Una noia que teníem al costat va començar a entrar en trànsit i es va posar a ballar tipus dansa contemporània revolcant-se per terra. Tothom la mirava de reull amb un somriure per sota del bigoti. No tinc cap bona fotografia del concert del finès, pero li seguiré la pista. Quan en sàpiga el nom.

El que sí que tinc són fotografies d'un gos que es va passar tot el festival ensumant tots i cada un dels ojetes que se li posaven davant. Això em va fer reflexionar i agraïr enormement a la natura que ens hagi atrofiat el sentit de l'olfacte per potenciar el de la vista i evitar-nos d'aquesta manera haver-nos de reconèixer per codis olfactius indicadors de l'estat amb el qual tens la caca.

Perdona nena, tinc la sensació d'haver-te ensumat l'ojete abans. Ens coneixíem?

Nena, no et facis l'estreta

No em pots deixar així....em poses la caca al nas i després me la treus? Guarra...

-Per acabar, l'actuació dels 2 Mini Dj's. Actuació és una forma de dir-ho. Punxaven amb uns plats massa moderns i plens de funcions. Ja se sap, quantes més coses té un aparell, més possibilitats tens que se t'espatlli. Així fou. Van salvar com van poder 45 minuts d'actuació i cap a casa. Cada vegada trobo més a faltar els objectes de tota la vida, els que no s'espatllen. El telèfon d'esfera, la càmara de carret, els walk mans...

Els dos petits punxa discs patint mentre lluiten com poden contra les adversitats de la tecnologia punta

Encara que jutjant les rucades que li agrada fer a un dels seus components (observin fotografia adjunta)

m'inclino a pensar que probablement pateixi un lleu retràs mental i apreta botons que no ha d'apretar boicotejant la seva propia actuació.

Un home de fortes conviccions

2009-05-14T22:12:00.001+01:00

M'agradaria ser un home fort de conviccions per deixar de tastar olles.

M'agradaria ser un home de fortes conviccions que quan dic sí, és per tota la vida.

M'agradaria ser un home de fortes conviccions per tal que la cançó que he escrit avui demà no sigui una merda.

M'agradaria ser un home fort de conviccions per respectar més el meu cos.

M'agradaria ser un home de fortes conviccions i tenir sempre present que tal i com transmets les teves pifies, també transmets les teves virtuts.

M'agradaria ser un home de fortes conviccions per agafar el son només posar el cap sobre el coixí.

M'agradaria ser un home de fortes conviccions per controlar la còlera.

i per més coses...

Stage de gats.

2009-05-11T17:34:00.008+01:00

Aquest cap de setmana i després de lluitar contra les agendes dels 5 membres (amb menció especial pel Clic) de La Banda del Coche Rojo hem aconseguit reunir-nos tots 5 a la meravellosa comarca del Bages per tal de rentar-li la cara al nou repertori que estrenarem aquest juny. Som un grup que no assajem mai. Sobretot és una qüestió d'agendes i incompatibilitats i això que només som 5. No em puc imaginar com s'ho fan per assajar els Inhumanos que son una vintena...

La fenya ha estat profitosa i esperem que doni els seus fruits. Hem procurat afegir al repertori cançons no habituals en bandes del nostre circuit, però sense defugir mai la recerca del hit. Fins i tot començarem a introduir al show moments de techno. La cosa ha quedat així:

-Mix Boys amb temes de BackStreet Boys, Sabrina, Chemical Brothers, Blur i Sau

-Mix TV amb David el Gnomo estil Muse i Dartacán.

-Altres com ara Antònia Font, Love is in the air.

Queda pendent un altre stage d'un dia abans que arribi el juny.

El cau de fer fenya

El Clic va gosar jugar a escacs amb el President. Va fer bé de deixar-se guanyar i evitar així represàlies de la cúpula.

Lo Basco i el Trempat s'ho miren amb cara de satisfacció, cara d'haver fet la fenya.

Com que l'Stage es va duur a terme a casa del Trempat, vam observar tot de detalls i gadgets trempats que aquella estança decoren. Menció especial a la família trempada que amb un somriure a la cara perenne van oferir-nos llit i dinar amb copa i puro. D'aquí a uns anys aquella santa llar serà punt de pelegrinatge. El Camino de Santiago es desviarà fins a Sant Fruitós de Bages per tal que l'aurèola impregni al pelegrí en la seva dura tasca.

Alguns dels gadgets trempats:

El primer dels gadgets tempats és la cadira de director de cinema amb el nom que el Trempat usa de dia. És o no un gadget trempat?

Aquest és el definitiu. Fixeu-vos bé en el fons de la sala. Què hi ha? Efectivament, un telescopi. Com no ha de ser tan trempat si té un telescopi a casa i a sobre te'l deixa usar?

El lleó no em fa por...

2009-04-28T23:16:00.009+01:00

En primer lloc només tinc paraules d'elogi pels creadors de Casal Rock. No he pogut veure cap episodi, però amb la propaganda que hi ha a youtube en tinc prou. Un autocar de jubiltas cantant Highway To Hell d'AC/DC supera qualsevol fita de creativitat bromística que em pogués haver marcat al llarg de la meva existència. Felicitats pel pugrama.

Després, només fer un petit incís del moment vital que estic vivint: Compartint pis amb 3 noies i a partir de demà amb 4. Quan la natura ajunta un nombre elevat de mamífers convivint en un espai reudït l'organismes es comporta de forma infinitament sàvia. Per començar les menstruacions de totes elles es sincronitzen de forma sorprenent fent que vagin caient una darrera l'altra, sense solapar-se per res el moment fèritl de cada una. Després tu, com a únic mascle habitant del cau comences a sentir-te com un lleó protector amb l'afegit de patir un complexe de cap de manteniment. Res s'escapa a la teva mirada professional, ni un escalfador que no aconsegueix escalfar l'aigua de la (evidentment) diaria dutxa ni un desaigüe guerriller. Una experiència única.

Per acabar, me n'alegro enormement de que el nostre nou mono de fer fenya faci aquesta grotesca pinta:

o aquesta

Comença el show íntegre i a poc a poc va perdent extremitats. Pot ser que de sobte et trobis tocant amb el camal esquerra de menys. Genial idea la del mono d'estiu.

Traginant la barretina al Perú

2009-04-05T23:02:00.008+01:00

El Doctor ha tornat. Exposarà breument el bo i millor de la seva passejada.

-Ha navegat amb canoa rumb a l'Amazones.

-Ha capturat piranyes.

-Ha traginat la barretina al Machu Picchu.

-S'ha mimetitzat entre la població autòctona passant completament desapercebut.

-Ha assaborit el plat nacional, el Cuy al horno. A casa nostra en diríem Conill d'Índies a la brasa, amb potetes i tot. L'ha regat amb una repulsiva Inca Kola, la beguda també nacional de color d'orins i gust de xiclet.

-Ha sobrevolat les misterioses línies de Nazca per treure'n l'entrellat.

"El Colibrí"

"El Astronauta" que s'acomiada de nosaltres aixecant el braç dret

Tanquem la paradeta

2009-02-28T09:34:00.004Z

El Doctor marxa una temporadeta a veure el Machu Picchu amb un grup excursionista local molt simpàtic que el guiaran per les muntanyes i es fan dir "Agrupament Escolta Sendero Luminoso". Oi que és un nom ben trobat?

Sempre que pugui i li vingui de gust actualitzarà el seu bloc amb imatges i narracions de la vora del foc.

Fins ben aviat i cúidensemele.

La fórmula de l'èxit

2009-02-26T16:53:00.004Z

M'he fet farts de navegar per myspace ja que fa uns mesos treballava en una revista en la que portava una secció precisament d'això, de myspaces. Vull dir que tinc certa experiència pel que fa a l'observació del que hi ha repartit pels locals d'assaig del nostre territori. Gràcies a aquesta etapa obscura de la meva vida he pogut dissenyar la fórmula de l'èxit. Si tens una banda i vols ser famós, pren nota:

Possibilitat 1
Estil: Còpia d'alguna música d'origen anglosaxó.
Llengua: Anglès.
Resultat: Més val que ho facis per amor a l'art. Encara que tinguis unes qualitats dignes d'envejar mai faràs ni un duro.

Possibilitat 2
Estil: Fusió de músiques d'origen llatino americà o balcànic.
Llengua: Català i castellà, som mestissos.
Resultat: No vas desencaminat, nano. Llàstima que arribes en un moment on això comença a estar trinxat. Tens possibilitats si saps bellugar-te.

Possibilitat 3
Estil: Còpia d'alguna música d'origen anglosaxó.
Llengua: Català.
Resultat: Tu també tens punteria. Si t'ho curres una miqueta amb les lletres pot ser que puguis fer alguna bona temporada a Catalunya. Tingues present que a priori ets potencialment efímer, però sempre hi ha casos excepcionals com ara Els Pets.

Possibilitat 4
Estil: Typical spanish, flamenc, rumba, horterades...
Llengua: Català i/o castellà
Resultat: Tens possibilitats si tens contactes i per fi has entès que t'has de gastar diners en la gestió de l'empresa (promoció i management bàsicament). No et facis masses il·lusions, el món és molt gran amic i tothom toca molt bé. Punt aplicable també a la possibilitat 3.

Possibilitat 5
Estil: Flamenc
Llengua: Japonès
Resultat: Et faràs famós i a més a més seràs el meu ídol.

Possibilitat 6
Estil: Qualsevol en el que encara ningú hagi obert camí al nostre país. P ex. Música birmana? Oh, merda, ja hi ha el Guillamino...
Llengua: Català
Resultat: Et vaticino covertura mediàtica i una bona temporada inicial. Si segueixes treient bons discs i tens coses interessants a dir potser t'hi puguis arribar a dedicar.

Possibilitat 7
Estil: Qualsevol en el que encara ningú hagi obert camí al nostre país.
Llengua: Ni català ni castellà.
Resultat: Segueix pagant el local. Potser faràs algun concert de tant en tant per la comunitat birmana de Barcelona.

La pena de nunca acabar

2009-02-10T13:27:00.003Z

El mundo es pródigo en horrores. Por ejemplo, las carnicerías y los genocidios perpetrados en el continente africano han sido constantes en las últimas décadas. En Ruanda, en Sierra Leona, en el Congo, en Darfur, se han vivido y se viven escenas de una atrocidad inimaginable. Cientos de miles de personas han sido asesinadas, violadas, torturadas. Ancianos quemados vivos, mujeres abiertas en canal, niños mutilados a machetazos como quien pela una caña de azúcar. Sin embargo, apenas tenemos imágenes de ese horror; y cuando las tenemos, rara vez ocupan día tras día la primera página de los periódicos, como sucede con la tragedia palestino-israelí. Por múltiples razones históricas y políticas, este conflicto brutal e interminable es muchísimo más visible que ningún otro y, pese a su relativa pequeñez (en comparación con las colosales tragedias africanas), ha terminado convirtiéndose en una especie de llaga simbólica, en la herida abierta a través de la cual todos nos horrorizamos de la violencia. El innegable martirio de los palestinos (esas fotos de las mujeres mutiladas por las bombas, esos niños ensangrentados) nos permite dolernos del dolor del mundo.

Aparte de los muchos intereses que hay en juego, que sin duda contribuyen a publicitar la situación, creo que en la visibilidad de la cuestión palestino-israelí influye el hecho de que creemos que sabemos de qué va la cosa. Nadie tiene ni idea de qué pasa en Darfur, pongo por caso (entre otras cosas, porque a nadie le ha interesado explicárnoslo, ni organizar viajes de apoyo, ni promover manifiestos), y a menudo ni siquiera sabemos dónde demonios está Darfur exactamente. En cambio, estamos convencidos de saberlo todo sobre el conflicto de Oriente Medio. Lo cual es verdaderamente extraordinario, puesto que se trata de uno de los enfrentamientos más enrevesados y confusos que hay en el mundo. Pero, ante el desconsuelo del evidente horror (de esa realidad, de esas imágenes), siempre podemos refugiarnos en una tranquilizadora simplificación de buenos y malos.

Yo tampoco sé nada de esta vieja historia de terror entre palestinos e israelíes, pero llevo semanas escuchando cosas que no acaban de cuadrarme. Por ejemplo, que Hamás subió fraudulentamente al poder con un golpe armado: ¿tan pronto se nos ha olvidado que Hamás ganó las elecciones de enero de 2006 con el 65% de los votos? O, desde el otro lado, que Palestina siempre fue árabe y los judíos fueron impuestos desde fuera. Pero el caso es que allí nunca existió un estado árabe palestino: esa tierra formó parte de Siria durante siglos. En cambio, sí existió, a partir de 1300 antes de Cristo, un reino hebreo. Y desde entonces hay judíos en Palestina. Son los llamados sabras, oriundos de la zona desde tiempo inmemorial. En el censo de 1931, hecho por los británicos, había 175.000 sabras.

En fin, es verdad que el Estado de Israel nace legalmente, amparado por la ONU; y que son los países árabes, aguijoneados indecentemente por los británicos, quienes rompen esa legalidad y atacan primero (ver el magnífico libro Una historia de amor y oscuridad, de Amos Oz). Pero también es verdad que esa resolución de las Naciones Unidas era muy difícil de tragar: según la partición decretada por la ONU, los árabes palestinos, que sumaban el 70% de la población, sólo disponían del 43% del país.

La guerra interminable fue reduciendo aún más el territorio palestino (de manera ilegítima) y emponzoñando todo. Es cierto que los israelíes están rodeados de enemigos por todas partes; que sufren constantes agresiones terroristas e intolerables disparos de cohetes; que los árabes buscan su aniquilación y han seguido atacando una y otra vez. Pero también es cierto que, con el bloqueo, Israel ha convertido Gaza en la mayor prisión del mundo, en un matadero en donde millón y medio de personas bárbaramente hacinadas agonizaban en condiciones inhumanas aun antes de que empezaran a caer las bombas. Israel es más fuerte, y eso no sólo le hace más responsable del uso devastador de la violencia, sino que, además, suele arrastrarlo a paroxismos de brutalidad (mientras escribo este artículo, que tardará quince días en imprimirse y publicarse, están bombardeando un colegio); pero, aun así, se trata de un asunto dolorosamente complejo. Hace año y medio, en su casa de Arad, junto al mar Muerto, Amos Oz me hacía esta reflexión estremecedora: "Éste es un conflicto entre dos derechos igualmente legítimos, el de los palestinos y el de los israelíes... Y a veces incluso pienso que es un conflicto entre dos causas igualmente erróneas".

Article escrit per Rosa Montero al dominical del Pais el dia 25-01-09

Solidaritat amb el mestre formatger

2009-02-02T15:15:00.003Z

(Post escrit aquest estiu i retirat al seu moment a petició de la família)

El passat dijous a la matinada van tenir lloc uns fets al centre de Barcelona protagonitzats pel germà d'una amiga i les forces de l'ordre que em semblen del tot indignants i molt preocupants. El germà de la meva amiga és francès i com a tal viu a França. Havia vingut amb un amic a visitar la seva germana que viu a Barcelona. Ell és mestre formatger i està pensant obrir una formatgeria a la ciutat Comptal, sigui dit de pas que esperem amb candeletes que oblidi aquest mal tràngol i obri la paradeta ben aviat.

Sembla ser que els dos francesos pujaven Rambles amunt quan tres nois es van acostar per vendre'ls-hi llaunes de cervesa. Els dos amics van dir que no en volien, però els joves venedors semblava que no acceptaven un "no" per resposta i es van posar a insistir de forma un tant agressiva. Farts de ser assetjats d'aquella manera el mestre formatger es va plantar i seriosament va dir que marxessin. Acte seguit els joves de les cerveses els van reduïr violentament a terra, els hi van ensenyar una placa de policia i van avisar reforços.

Sembla ser que l'amic del mestre formatger va patir lesions als canells amb la qual cosa se'l va haver de traslladar a l'hospital. Allí li van receptar unes pastilles (antiinflamatoris, suposo) que a l'acte van ser requisades per les forces de l'ordre i mai més se'n va saber res. Després els van portar a la comissaria, els hi van prendre els telèfons mòbils i els van tancar en cel·les separats compartint estància l'un amb un yonki i l'altre amb un tio que es dedicava a donar cops de puny als matalassos del calabós fins que li sagnaven les mans. El mestre formatger volia avisar a la seva germana per tal que no patís ja que la llei els aïlla del món exterior durant 48 hores. Els hi deia als seus carcellers:

-LLamar hermana-i les forces de seguretat de l'estat responien-
-Que no saps parlar català?? Jo te n'ensenyaré.

La germana, per la seva part, preocupada en veure que el seu germà no donava senyals de vida va trucar als defensors de la llei i li van dir que el seu germà estava detingut per agredir a un policia quan aquest els va descobrir pixant al carrer. Que fins al cap de 48 hores no podria sortir.

Finalment al cap de 30 hores d'estar tancats a les entranyes de la comissaria els van deixar marxar. Els hi van assignar un advocat a cada un i se'ls hi va informar del que estaven acusats: agressió i insult a un agent de l'ordre amb intent de fugida. A la seva declaració hi posava que havien rebutjat l'oferta d'una trucada per avisar. I el més preocupant del cas és que a l'advocadessa no li va extranyar gens el que els hi havia passat ja que sembla ser que és un passatemps habitual entre els membres de les forces de seguretat de l'estat. Una loteria a la que quan jugues tens tots els números a la butxaca: si acceptes les cerveses que et pretenen vendre et multen per beure alcohol a la via pública; si no les acceptes pots acabar a comissaria acusat d'agressió. Una garantia.

Com estan les coses si ja fa temps que prefereixo mil vegades topar amb la Guardia Civil que amb els Mossos, la Policia o la Guàrdia Urbana. Molt preocupant. Si creieu que val la pena, feu-ho córrer als vostres blocs i tertúlies

No, no ho entenc

2009-01-21T00:41:00.002Z

L'altre dia vaig fer un cop d'ull a l'"Oik mntns?" el nou programa de TV3, la teva. És el típc programa en el que uns adolescents agafats a l'atzar expliquen com veuen ells diversos temes de la vida diària com ara la pubertat, internet, la política etc... Més enllà de consideracions sobre el programa en si, que per cert em sembla un cagarro, vaig quedar realment preocupat pel deficientíssim nivell d'expressió oral en català que tenen una gran part dels participants. Mentre anava pensant en tot això, em vaig posar a fer números i vaig constatar abatut que dels 14 alumnes de guitarra que tinc (tots en edat d'anar a l'"Oik mntns?") 4 són incapaços d'expressar-se de forma mínimament correcta en català oral. No vull ni pensar com deu ser l'escrit. Llavors la pregunta que em ve al cap és: fins a quins subnivells ha arribat el sistema educatiu català si un jove nascut a Catalunya durant la dècada dels 90 és totalment incapaç de pronunciar la vocal neutra, la essa sonora o la jota, apart de presentar greus problemes gramaticals i d'expressió?

Jo sóc fill d'una família catalanoparlant. He estat educat a una escola en català i amb pràcticament el 90% del meu entorn m'expresso en català. Tot i això, parlo i escric el castellà de forma correcta i en consonància amb el dialecte que m'ha tocat: el castellà de Catalunya. Diem-ne que no faig pena parlant castellà. Llavors, com pot ser que aquests joves nascuts repeteixo, a la dècada dels 90!!!, durant la seva infància, època en la que els substrats lingüístics tals com la fonètica i la gramàtica de la llengua s'assimilen, no ho hagin fet si teòricament viuen en una regió bilíngüe? Deu ser que m'estic fent gran perquè mai m'he considerat un integrista del català, però tinc la sensació que estem més endarrera del que estàvem.

M'estic fent un coixí

2009-01-19T17:54:00.008Z

Em sembla que era Freud qui deia que els nadons passen per diverses fases en el desenvolupament de la seva personalitat: que si la fase oral, la fase genital, la fase fàlica, la fase anal...Sembla ser que durant la fase anal, depenent de la percepció que el bebè tingui del fet d'haver-se de desprendre dels residuus pròpis (femta) en dependrà després trets del caràcter com ara arreplegar-ho tot, o ser tremendament desordenat. Alguna cosa deuria passar quan era nadó cada vegada que em posava el dit al cul perquè he desenvolupat una inquietant tendència a emmagatzemar els meus propis residuus corporals. Que ningú cregui que tinc la nevera plena de caca o pilotetes de cerumen, no.

Aquesta tendència a l'acúmul dels residuus corporals que interferien en la correcta separació entre el meu jo i el món exterior es manifesta, encara avui als meus 31 anys, de forma complaent. Cada nit, abans d'anar a dormir, rescato de l'interior del meu melic una boleta quasi insignificant de borrissol. Aquest borrissol prové dels filaments microscòpics que les samarretes van desprenent durant el dia en fregar contra la pell i que la força de la gravetat empeny avall. El que resulta del tot sorprenent és que tots venen a acumular-se al forat del melic acabant el dia en forma de piloteta per, imagino, un fenomen d'electricitat estàtica. És realment prodigiós. Consultat un expert en la matèria, m'ha indicat que la millor manera de lluitar contra aquest tipus de pulsions és tancar-les de la forma menys traumàtica possible ja que un desajust en la fase anal podria ser del tot fatal. Per tant m'ha prescrit que emmagatzemi les petites boletes de borrissol fins a fer-ne un coixí. Només així el meu jo podrà descansar amb l'anus tranquil.

Em preocupa pensar que amb el temps que porto acumulant boletes, el gruix que ha adquirit el futur coixí sigui desesperançador i no doni ni per començar. Em veig fins als 70 anys amb l'anus desajustat. Poca broma.

El terapèutic projecte de coixí freudià

La Tirania del Vigilant (episode II, The Final Battle)

2009-01-09T13:46:00.003Z

(Continuació) El dia 1 de gener, una trucada de la Cé em va anunciar que el nostre amic vigilant havia complert les seves amenaces i havia va anul·lat les targetes d'accés al párking. Acte seguit vaig dissenyar un pla de contraatac. Vaig escriure en un paper el següent:

"Es fa saber a tots els usuaris del párking que he estat víctima d'un xantatge per part dels vigilats que m'amenaçaven amb anul·lar-me la targeta d'accés si no els hi pagava 40 euros. Com que m'he negat a fer-ho, avui dia 1 de gener no puc accedir a les instal·lacons per treure la meva moto. Sembla ser que els hi molesta que hi hagi places compartides de motos i de cotxes. Qui en vulgui saber més detalls que escrigui un mail a XXX".

Sens dubte una declaració de guerra ja que ell sap prou bé que als propietaris del párking no els hi agradarà gens veure allò penjat de la porta en temps de crisi.

Vaig posar-me el paper a la butxaca i vag baixar a veure el meu amic.

-Hola Sr. Josep. Al final ho ha fet oi? M'ha anul·lat la targeta...

-Sí senyor. Ja t'ho vaig dir.

-Escolti'm bé, diners no li penso pagar ni un, però què li sembla si jo, a canvi de que vostè faci la vista grossa pel fet de tenir la plaça subarrendada, li porto una ampolleta de whisky i un paquet de tabac per celebrar l'any nou?

-Que n'ets de malparit...-amb un somriure per sota del cigar BN.

-Vinga senyor Josep, arreglem-ho pacíficament-mentre em palpava amb seguretat la nota que tenia a la butxaca i que frissava per sortir. Semblava, però, que de moment no veuria la llum. Potser millor així, ja se sap que les notes les carrega el diable.

-Fumo BN, i el whisky que no sigui del barato...

-Home...no li portaré un Antiquary, que ho sàpiga.

I així s'acaba la història, amb un suborn raquític. Haig de dir que m'he accedit una miqueta i li he comprat un BN, un Winston i una ampolla de JB, i va que es crema...

L'opció que m'hagués agradat redactar-vos era aquella en que li ensenyava la nota incendiària i començava una petita batalla amb ell, total, jo només hi perdia una plaça de párking, però el cert és que el més intel·ligent era fer el que vaig acabar fent. Ho sento, el proper cop seré més dolent.

Glòria a l'Infant Ricard

2009-01-05T14:24:00.005Z

A priori podríem pensar que el somni de qualsevol músic és obrir l'agenda i veure que en els propers 12 mesos té una llarga llista de concerts contractats i que en cada un d'ells el cartell de Sold Out penja de les taquilles. Això es compleix en el 99% dels casos. Com sempre hi ha excepcions. Una d'elles és l'entranyable Niño Ricardo (encara que jo prefereixo anomenar-lo l'Infant Ricard). Després de tres temporades i uns 360 concerts com a teclista dels magnífics Hotel Cochambre, avui dia 3 de gener del 2009, el grum es posa per darrera vegada l'uniforme de treball i salta a l'escenari d'un poblet perdut de la nostra geografia (i pel que m'han dit, començarà la fenya a les 4 del matí...un bon comiat, sí senyor). Puc assegurar que a l'Olimp de la festa major hi tindrà un lloc destacat l'Infant, al costat del Ramón del Filiprim i dels multimilionaris de La Trinca. Imagino que els primers que el trobaran a faltar seran els seus companys de fenya i especialment el conserge Benito, amb permís del Mestre Subarroca, líder indiscutible dels escenaris i envelats catalans. En primer lloc perquè a l'Infant Ricard apart de ser un teclista i arranjador solvència contrastada, sovint li és otorgat un paper de pedra angular i catalitzador en les relacions grupals. I això és molt important dins una banda de músics (els individuus amb més ego de la terra). En segon lloc, perquè sempre té preparat un truc (de l'almendruc) ben original alhora d'afegir show i màgia al concert. Fou ell qui va començar a exhibir pels envelats la dificultosa interpretazzione a la Franch (veure imatge que encapçala el post, nda), tècnica només a l'abast d'alguns virtuosos en la qual el pianista es situa al costat contrari del teclat per rubricar un esplèndid solo (pels non connaisseurs, tocar el piano des de l'altre costat és com intentar escriure amb les lletres del teclat canviades de posició). Des del conservatori de Juneda fins al de Batea, passant per l'escola municipal de Música de Vidreres ja hi ensenyen aquesta tècnica i inclús li han demanat que hi vagi a donar alguna Master Class de cara a aquest any (aprofitant l'avinentesa, recomano als directors d'aquestes institucions que també li facin impartir uns seminaris de Theremin avançat quan s'acostin les festes de Sant Patilla).
No us penseu que marxa per la porta de darrere de l'Hotel, no. L'Infant Ricard és la persona amb el sentit de compromís més ferma que hom pot trobar. Jo l'he vist renunciant a una gran (però gran de veritat, eh?) quantitat de diners per tal de no trencar amb la paraula que havia donat: Així, va començar un 5 de gener i ha decidit plegar gairebé 3 anys justos després, durant la temporada baixa, facilitant la tasca de substitució als seus companys. I sé del cert que ha transmès aquest tarannà als seus companys, a la resta de grups, als equips tècnics i al sempre respectable públic que mai han tingut una paraula dolenta pel teclista dels (escassos) rínxols d'or. Per això més d'una llàgrima ha brollat galtes adolescents avall quan la fatídica notícia de la seva marxa s'ha fet pública (i que hi ha hagut llàgrimes adolescents no és mentida), però ja se sap que quan un poseeix una ànima lliure, res no el pot aturar, i l'ocell ha decidit deixar el cochambrós niu que tanta escalfor (i menjar, sobretot menjar) li ha estat donant aquests tres anys.
Podria seguir explicant-vos anècdotes de totes aquestes temporades compartides, però acabo de recordar que durant les Festes de Gràcia del 2007, en motiu del concert que vam fer a la plaça del Raspall, li vam demanar que pujés a tocar amb nosaltres "Iron Maiden" i el tio va tenir els sants collons de tocar amb la guitarra super desafinada. Vam ser la riota de tota la comunitat gitana del Raspall. Ara entenc perquè no hi hem tocat aquest 2008 i perquè la contractació ha baixat tant...Moltes gràcies Infant Ricard. Ho arribo a saber i em xivo als representants sobre l'estat lamentable en que tenies el teclat... Quina falta de respecte pel públic. Resulta que el molt irresponsable tenia greus problemes amb el software del seu teclat i de tant en tant li quedava penjat a mitja actuació. No va ser bo, no, per anar a arreglar-lo en 3 anys posant en greu perill actuacions contractades mesos abans!!! Ostres, quin paio...o quan li vaig dir que el meu pedal de wah wah feia un sorollet lleig i em va deixar el seu que no en feia tant. De fet no en feia gens perquè estava literalment mort, però no ho vaig saber fins que estava a l'escenari. Tot això sumat al fet que era bastant pesat no poder comptar amb ell cap cap de setmana "nooooo, tinc bolo al Pont d'Armentera...", crec que el Ricard (i dic Ricard perquè l'Infant Ricard, per sort, ha mort aquesta nit) ha fet santament deixant el grup. A hores d’ara se m'ocorre que el millor que puc fer és retirar l'ensabonada que li he fet abans i convidar-lo a pujar a tocar amb nosaltres al concert d'aquest any a les Festes de Gràcia eclipsant-lo i humiliant-lo amb un solo com Déu mana. Acceptes el repte infantó?

La tirania del vigilant

2008-12-29T13:35:00.003Z

Ahir a la tarda em disposava a entrar al pàrking on deixem reposant cada dia les nostres magnífiques motos. La meva veïna té una plaça de cotxe llogada i a canvi d'uns dinerons mensuals ens deixa guardar-hi les motocicletes. Sembla ser que al vigilant li molesta. El cas és que ahir en entrar a aquell forat, el vigilant de dia (un vell amargat que es passa els dies allà dins i que ha desenvolupat una fantasia dement en la qual el pàrking és el seu petit estat i ell el legítim dictador) em va aturar i em va dir que com que no està permès guardar motos, ja que les parcel·les son exclusivament per cotxes, si no li donava 40 euros (20 per cada moto), m'anul·laria la targeta que dóna accés al garatge. Un cop vaig manifestar-li la repugnància i l'estupor que em provocava la seva iniciativa tercermundista vaig demanar-li que m'ensenyés els estatuts del pàrking en l'apartat on s'hi expressa la prohibició de tenir-hi motos. No va trobar-hi res. Avançada la discussió, al meu amic se li va escapar que el que li molestava era el fet que aquesta senyoreta (parlant de la Céline) era una mal educada que no el saludava quan entrava i que ningú li havia deixat aguinaldo a la caixa que havia habilitat per tal funció.

No està massa bé del cap. Conversant (o discutint) amb ell notes que realment es creu amb el dret d'imposar la seva llei allà dins ja que el pàrking és seu. En el seu discurs sovint hi apareixen frases del tipus "Quan jo vaig arribar aquí, això era una casa de putes. Jo he fet pujar aquest pàrking" i amb aquests arguments es fa realment dificil intentar raonar. És una paret. El cas és que tenim de data limit el dia 1 de gener per pagar-li o m'anul·la les targetes. Se m'ocorren dues solucions:

-Pagar tirnat-li els fastigosos diners a la cara i demanant-li que no s'atreveixi a tornar-me a dirigir la paraula ni a mi ni a la Céline en tota la seva porca existència.

-Fer un escrit breu i clar explicant la seva extorsió i ensenyar-li fent-li saber que si anul·la la targeta, al matí següent tots i cada un dels cotxes en tindrà un exemplar al parabrises. Jo poc tinc a perdre-hi, només una plaça de pàrking.

Algú té una idea millor?

Errors gramaticals adorables d'una francesa a Barcelona (IV o V, no recordo)

2008-12-27T14:33:00.000Z

-Latisguear enlloc de azotar con un làtigo.

-Pica enlloc de piga.

-Película en negro y blanco enlloc de película en blanco y negro.

-Estoy todo el día tosando enlloc de estoy todo el día tosiendo.

-Hay que hacer la reza enlloc de hay que rezar.

-El actor leyó el scenario enlloc de el actor leyó el guión.

Cada cop em costa més recopilar-ne de nous. Serà que està deixant de ser tan adorable?

Matarem el gall

2008-12-21T23:19:00.007Z

Un dia intens el d'avui. Mentres rentava els plats del sopar he tingut una revel·lació molt clara. M'he inventat la paraula virrònia. Juro de tot cor que ha aparegut ella sola, sense que jo la cerqués. Com que en sóc l'amo he estat pensant quin significat podria donar al nou mot virrònia. Ho he provat tot. Al principi pensava que tenia aquest significat:

-Virrònia: f. sing. garrepa, avar, que practica la virronia. "Deixa'l estar, és tan virrònia que vendria a son pare per 20 centaus d'euro".

Però estava completament equivocat i ho he descartat ràpidament. Al final se m'acut que podria voler ser:

-Virrònia: f. sing. sortir de casa molt d'hora i anar a buscar a l'Infant Ricard amb el cotxe, dirigir-nos a la casa/granja dels tècnics de so Ricard i Cesc Oliva, capturar 27 pollastres del corral, fer-los passar el coll per l'extrem estret d'un embut, protegir la paret dels esquitxos de sang amb un sac de pinso, degollar-los i després esquarterar-los sense tocar per res amb les puntes de les tisores ni la bossa de la fèl ni el budellam, que fot una pudor de Déu, i netejar de pedres i preparar els pedrers.

Si encara no acabeu de veure-li tots els matisos semàntics a la recent nascuda virrònia cal que sapigueu que a més de tot això que ja he explicat, virronia porta implícit un esmorzar a cop de pa torrat amb tomàquet i butifarres, i al cap de dues hores un dinar amb més butifarres, xurrasco i bè per donar i per vendre, p'en Morales i pel Ricard Albasound inclosos, acabant la jornada netejant de ventresca 27 pollastres, amb la destresa que otorga el semblar que ho has fet tota la vida, sense fer que la fel brolli amargament i contamini la preuada vianda.

D'aquesta manera passo a estrenar d'una vegada per totes la nova paraula VIRRÒNIA: Avui he anat a fer una gran gran gran virrònia.

Desitjo que sigui una paraula que tingui molt èxit i que aviat un alt percentatge de la població la conegui i la empri amb naturalitat.

A continuació una explicació explícita i literal del mot virrònia (per fer aquest post no s'han maltractat animals, els que surten esquarterats son de plastilina. nda):

Amb aquest gest que recorda a Déu dotant de vida a Adàn al cèlebre fresc "La Creació d'Adàn" de la Capella Sixtina, en Ricard Albasound dicta sentència dins el corral

Cal que en Cesc Oliva capturi alguns pollastres del corral

La paret del patíbul pollastril amb l'embut i el sac que ha de protegir la paret. Si no, no és una virrònia de veritat

El Ricard Albasound comença la matança

L'infant Ricard no s'ho pot creure

Ricard d'Albasound ha d'escaldar el pollastre amb l'aigua a 57ºC, ni més ni menys per tal que...

...per tal que en Cesc Oliva arenqui les plomes a la màquina nova de trinca

Després s'ha de penjar de cap per avall la bèstia per acabar de treure les plomes més gruixudes a mà. Aquesta és una foto del pollastre karateca

Sang i fetge

Al final molta pluma

Sobretot vigila amb la fel, si la punxes enjegues la virrònia a cagar i s'ha de tornar a començar!!

El pedrer, plè de pedres on s'hi fa la digestió mecànica. (Extret de la magnífica lliçò d'anatomia pollastril d'en Cesc Oliva)

Chuminada ecosostenible

2008-12-14T19:27:00.003Z

Tornant d'una operació fineta amb el Cap de Cirurgia del meu departament, hem passat pels Jardinets de Gràcia. Allà, el nostre detector de chuminades ha començat a sonar i vibrar com si s'hagués tornat boig. Alarmats, el meu partenaire i jo hem alçat la vista i ràpidament hem comprés perquè el detector fumejava. A pocs metres de nosaltres s'alçava una torre de forma cònica plena de llumetes de neó davant de la qual hi havia 3 bicicletes del Bicing. Es tractava d'un dels arbres de Nadal Ecosostenibles amb els que la senyoreta Mayol pretén situar Barcelona dins l'èlit del disseny respectuós amb el medi ambient (mig ambient no, cateto).

No em posaré a valorar el grau de patetisme i despilfarro (214.000 euros, 35 kilos i mig de peles. Uns 6 milions cada arbre) que segons el meu criteri estètic i moral té aquesta idea de bomber. Només cal que busqueu una miqueta per internet i veureu que pràcticament no hi ha ningú que digui alguna cosa positiva al respecte. Simplement em pregunto: tan obtusa és aquesta gent de l'Ajuntament que no es podien imaginar el rebuig que provocarien en un any com aquest la despesa absurda que suposen els malaguanyats arbres? Com es pot ser tan burro i arribar tan lluny?

El més divertit de tot és que com que els barcelonins passen olímpicament de pedalejar per mantenir il·luminat l'arbre, han hagut de connectar l'invent a la xarxa elèctrica fent de l'ecosostenibilitat un autèntic frau.

L'any que ve enlloc de fer-los "a tracció animal" a cop de bicing, podrien fer-ne uns que s'il·luminessin a cop de pet, cremant el metà que expulsen els organismes vius en el seu procés digestiu. Ja m'imagino l'Hereu i la Mayol el dia de la inauguració amb una sonda a la porció distal del colon i fotent-li llenya a l'arbre.

A més a més, estèticament no hi ha per on agafar-los. 6 quilos costa aquesta merda?

Gràcies a la tracció animal que el Doctor ha exercit sobra la dinamo, l'arbre de l'Imma s'ha il·luminat.

La BCR a Formentera

2008-12-07T12:57:00.013Z

Sant Ferran de Formentera. Diuen que després de que hi passés la BCR no hi va tornar a creixer ni un bri d'herba ni pèl a les patilles dels seus habitants

La Torre de ses Gavines

Gràcies a un gir bondadós de la Roda de la Fortuna, o una jugada del nostre astut mànager, dimecres dia 3 vam ser convocats per anar a tocar a les festes de Sant Ferran, a l'illa de Formentera. Experimentaríem per primera vegada agafar un avió amb la guitarra a coll, avió que per cert no havia estat pagat per nosaltres i ens allotjarien a un hotel que tampoc havíem hagut de pagar, com autèntiques rock stars.

La BCR passejant-se cofoia per l'aeroport

A grans trets això és que el que va passar.

-En arribar a Eivissa, mentres esperàvem les maletes, un noi a la trentena avançada amb aspecte de hippy em digué: "Me dejas hacer una llamada a unos amigos que me vengan a buscar? Es que mi mòbil con targeta de la India no funciona y me he gastado todo el dinero en el boleto para venir acá".

A primeres, el meu pensament fou de pur rebuig: "O sigui, tens tot el temps del món per anar-te a passejar per la Índia i no fer-hi res més que el dropo, i ara vols que jo et faciliti l'arribada a casa? Ni parlar-ne", però ràpidament vaig recordar l'anècdota que un geni amic meu m'havia explicat dies abans. Resulta que havia d'agafar un avió juntament amb els seus companys de grup per anar a tocar per Europa. El vol sortia a les 8:05 i ell a les 7:05 encara era a casa. En arribar al camp d'aviació i després d'haver comès més infraccions de transit que en tota la seva vida, va veure que, tot i que encara era a temps d'obtenir la targeta d'embarc, els seus amics tenien el seu passaport. Va haver de suplicar a la noia de la guixeta de facturació que li deixés fer una trucada als seus amics que ja havien passat per l'arc de seguretat per tal que li portessin el passaport. La noia li va deixar fer. Li van portar el passaport i van agafar l'avió. Els seus companys feien uns morros que si el passatger de davant reclinava el seient no hi cabien. En arribar a Europa, però, amb els ulls plens de llàgrimes els seus companys de grup veien com la guitarra Gibson de 3.000 euros i el baix Warwik de 3.000 més no sortien per la cinta sens fi d'entrega de maletes. Gràcies al fet que tenien gravat el número de telèfon de la noia de facturació de Barcelona la van poder contactar, informar-li i respirar tranquils quan la noia els hi deia "No hay problema, sus maletas estan en Madrid" "Y qué hacen en Madrid Virgen Santísima?? oiga, que nosotros nos hemos tenido de ir a Europa!!" "Tranquilos, a las 17:35 las tendrán a su disposición aquí mismo, en Europa. No tienen más que esperar." O sigui que un error del meu amic va ser usat beneficiosament hores després.

Tornant al hippy de la Índia, vaig pensar que si negava la trucada a aquell individu potser la Roda de la Fortuna giraria en contra meva per no haver estat còsmicament solidari, i havent d'agafar un ferri al cap de pocs minuts, preferia no desafiar-la. El molt cabró va acabar fent dues trucades ajudat per la Roda de la Fortuna que em mirava rient-se de mi.

-L'illa estava, com tothom ens repetia, "morta". Tot tancat i ni un guiri al carrer. Molt millor l'illa sense ningú.

Formentera des de la Mola

-El concert va anar prou bé tot i que a última hora ja havia marxat gran part del públic. L'endemà era dijous laborable.

-La tornada dos dies després, en ferri cap a Eivissa, de nit, sense punts de referència a l'horitzó i una mar mogudíssima ens van fer temer el pitjor a mi i a en Subarroca, el pal·ladí de la festa major, que no parava de suar. Em va costar un colló trobar un parell de bosses per gomitar que finalment no van ser usades. La gent se les enduu per fer la gracieta.

La BCR mirant el forat del costat del far, com aquella noia lasciva de la pel·lícula (La afoto la vaig fer en helicòpter, tal i com es veu clarament)

Un cop a la península he comés un error del tamany d'una casa de pagès. No veiessiu per res del món Indiana Jones 4, és més, si teniu un exemplar del DVD a prop escupiu-hi damunt o defequeu-hi per tal que ningú s'atreveixi a obrir-ne la caràtula i mirar aquell cagarro de pel·lícula. Com es pot filmar una cosa així i tenir valor de defensar-ho davant els mitjans durant la campanya de promoció. Quina vergonya.

Traginant la barretina a Holanda

2008-11-24T18:53:00.017Z

El Doctor taginant la Barretina.

Ja fa dies que he arribat. Tot seguia al seu lloc. Bé, tot no. El mestre Bouvila ara escriu novel·les. Esperem ansiosos la tercera entrega. Males llengües (aixafades per unes Panama Jack de Latin King) han vaticinat que veuen poc probable la prolongació de la història més enllà del quart capítol. Hauríem de donar-li un vot de confiança, no?

La setmana passada vaig fer un parell de concerts. El primer fou divendres a Vila Rodona (Alt Camp) per celebrar la Festa del Vi Jove. Si no m'erro és la tercera vegada que hi anem i esperem tornar-hi per molts anys. Gràcies als concerts hi he fet bons amics allí. L'endemà vam anar a Tarragona (Tarragonès), al Palau de Congressos on fa dues temporades vaig rubricar una de les meves pitjors actuacions a causa de l'alcohol. Crec que a la majoria dels músics els deu haver passat alguna vegada que s'han descontrolat més del compte i no han tocat a lloc una nota. Pensava que no hi tornaríem mai més. Després d'allò vaig aprendre la lliçó passant a ser músic (pràcticament) abstèmi. Tocàvem per la festa de la colla jove dels Xiquets de Tarragona. Tot va anar fantàsticament bé fins que a l'última cançó uns adolescents retrassats amb el cap pelat van començar a escupir de forma covardament dissimulada a l'escenari. Quan en babetes va veure que me'l mirava anunciant-li que l'havia vist, va retirar vilment la mirada, va avisar als seus amics del cavell curt i tots ells es van posar a amenaçar-me amb actitud de mil homes. Que nècia és segons quina adolescència mal portada i quantes sopes han de mejar encara alguns.

Després vaig marxar a Holanda. Un gran país per anar-s'hi a retirar. Llàstima que l'holandès sigui tan complicat i difícil d'aprendre als 65 anys. De moment el que seguirem fent de tant en tant, serà tornar-hi per veure el gran dic, els cofee shops, les putes i el formatge.

Formidable Holanda. No penso explicar res. Aneu-hi si voleu saber de qué parlo. Fumeu Jack Herer, visiteu el museu Van Gogh, per contra, ni us acosteu al museu de la Marihuana (un autèntic papadineros on la informació està totalment desordenada i molt mal distribuida. L'ha construit una marca de llavors de cànnabis per donar-li sortida al negoci). A la sortida del museu hi havia un llibre de visites al qual hi vaig estampar la meva impressió: "És un enganyabobos". Tots els comentaris que hi havia en castellà o català anaven en aquesta direcció. Sorprenentment tots els comentaris que venien de paisos anglòfons eren positius "Nice!!", "Very interesting". Very interesting?? Si és un cagarro com una casa de pagès!!! Que no teniu criteri o què?

Vam coneixer la família De Vries (un cognom súper típic allí. És com dir-se Pujol a Catalunya) i ens van portar a casa seva a peu de dic, al costat del mar. Com que plovia molt i teníem la roba mullada, ens van deixar alguna cosa per estar per casa.

De tant content com estava, el Doctor feia saltirons tot fent petar els talons.

Records de High School.

2008-10-30T15:34:00.008Z

No m'agrada gaire parlar del meu passat, però avui he recuperat unes fotos del meu BUP als Estats Units i mira, m'he decidit a explicar-vos una miqueta el que van ser aquells anys entranyables a la High School de Pensakota, a cop de pedra de Boston.

L'any que vaig entrar. Quins records...era un pipiolo que defensava l'amor lliure i pensava que es menjaria el món.

Ben aviat em vaig afiliar a una germandat, en concret la "Epsilon Sigma" que tenien lligams amb el club de física i química. Per aconseguir l'accés a aquell selecte club de cervellets vaig haver de canviar una miqueta d'aspecte i d'habits pel que fa a freqüencia en les meves relacions sexuals.

Quina gràcia, una foto de l'any que vaig guanyar el premi de Física. Mai agrairé prou al meu amic Lee Mc Coy (fill de marine i vietnamita, un autèntic geni de la quàntica) que m'ajudés a fer el coet amb el qual vam guanyar.

En un campus com aquell, amb tantes noies i nois, era normal que sorgís l'amor. El segon any em vaig fixar en la C.K, una noia del club de matemàtiques, que encara que no era la més guapa de la classe, fèiem llargues passejades pel campus. Fèiem molt bona parella.

La C.K. Encara que a la foto no es veu, portava ferros. No vam tenir un començament gaire usual ja que sense voler li vaig tirar un bol ple de ponche (o com deia ella de "pnche") sobre el vestit el dia de la festa de final de curs i va marxar plorant cap a casa...

L'any següent em van acceptar a l'equip de Football (americà, s'entén) a la posició de quarterback. Va ser molt maco. L'entrenador va venir un dia a veure'm mentre estava al vestuari i em va dir "Jovencito, bienvenido a bordo". En Spencer, un dels pesos pesats de l'equip, negre com la nit, va fer una mena de fuet amb la tovallola i em va fuetejar el cul mentres en Jimmy, un noi molt trempat de Texas m'agafava pel coll amb un braç i em rascava el cuir cabellut amb els "nudillos". Era una forma molt divertida que teniem els de l'equip per demostrar-nos afecte. Per la seva banda la C.K. es va apuntar a les cheer leaders del nostre equip, els Patriots de Pensakota.

És una llàstima, no he trobat cap de les fotos amb les proteccions i l'uniforme, però crec que aquesta és la foto que em van fer per federar-me. Un embolic de papers amunt i avall i una pèrdua de temps "no, aquest paper l'hauràs d'anar a buscar a Denver" o "torna demà que avui la señora Perkins no hi és. Ha anat a portar un pastís de gerds a la seva tieta de Pensilvania que està malalta"

La C.K. va canviar de look en un estiu. Ens vam quedar meravellats tots al setembre quan vam tornar de les vacances. Ara era ella la que donava la sortida sempre que s'organitzava una cursa de cotxes al canal. Tinc la imatge grabada a la retina, ella amb el mocador blanc i a banda i banda un Cadillac cremant neumàtic. Quins temps. Llàstima que li passés allò amb la columna al cabeza de chorlito d'en Jack i la bòfia ho engegués tot a rodar.

Després de l'accident d'en Jack vaig voler canviar. Vaig deixar l'equip. Va ser dur. L'entrenador no volia. Em deia "Eloi, el equipo es parte de ti. Es tu vida. Quiero que salgas ahí y demuestres a todo el mundo que tienes agayas para ser un Patriot!!", però jo no vaig sortir. Durant setmanes els companys em deixaven coses escrites a la taquilla, i quan m'acostava als grupets de gent al pati feien un soroll imitant un pollastre o una gallina. Jo no els hi feia gaire cas, la veritat...i ofegava les penes a cop d'hamburguesa. A Pensakota a mitjans maig fan l'aplec de l'hamburguesa i ve gent de tota la comarca a menjar hamburgueses tot el dia. És molt divertit. Abans de començar a menjar tothom es presenta i diu d'on ve.

En deixar l'equip em vaig engreixar una miqueta. Vaig perdre bastants amics. Algún dia i tot vaig acabar dins del container. Sort de l'Estuart i del Kevin, dos nois del club d'astrofísica aficionats a la informàtica i a una nova pel·lícula que llavors estrenava d'un tal George Lucas sobre una guerra a l'espai. Sense ells no hauria sobreviscut aquells últims mesos. Al cap de tres anys ells van decidir tornar a Pensakota, però van cometre l'error d'entrar al campus armats fins a les dents i disparant a tothom que es movia.

Aquell any la C.K. va aconseguir ser la reina de la festa de graduació. Havia fet un canvi impressionant d'ençà la vam conèixer. La High School em va ensenyar que no ens hem de fixar en l'aspecte físic, que el que realment importa està a dins. Això era un lema per l'escola i realment a mi i a tota la nostra generació ens va quedar claríssim.

Com també em va quedar claríssim que hi havia gent que volia destruir el nostre país i la nostra cultura. Vaig meditar-ho i vaig comentar-li als meus pares. M'allistaria a l'exercit aquell mateix juny, un cop graduat. Volia ser un marine i defensar la meva nova bandera. El meu germà, que escoltava Rolling Stones, Jimmy Hendrix i fumava herba no hi estava gens d'acord. La mare plorava, però sé que el meu pare estava orgullós de mi. L'havia defraudat deixant l'equip i potser aquell pedaç arreglava la nostra relació. Sempre m'he preguntat si jo també seré un bon pare.

Aquesta és una de les últimes fotos que tinc d'aquells 3 anys als Estats Units. És de just abans d'allistar-me. Al cap de 5 minuts m'havien pelat el cap i m'havien donat pistoles i metralletes.

Quan vaig tornar de l'exercit, com a veterà de guerra i postrat per sempre més en una cadira de rodes, el meu nou país no em va fer ni puto cas. Aprofitàvem tots els 4 de juliol per desfilar al costat d'altres pobres diables que com jo ho havien perdut tot a aquelles platges de Hanoi. Cansat que ningú ens fes ni cas, vaig decidir tornar a Barcelona i començar de nou.

Foto de l'arxiu policial del "Thanx Giving Day" que em van arrestar per crear aldarulls. Els molt feixistes de la bòfia, em van fer treure el vestit de camuflatge amb les mànigues tallades i el mocador que tapava el meu cap per fer les fotos.

La resta de la història ja la coneixeu...

Trucada a les 23:35

2008-10-28T00:34:00.004Z

-Eiii Doctor!!

-Home Shummum, què tal tot?

-Bé, avui he anat a fer-me les proves de la vista i m'opero la setmana que ve. Dilluns.

-Ostres que bé, no??

-Sí, perfecte ja que coincideix amb les dues setmanes de vacances sense bolos...espera que hi ha uns quillos aquí que no sé què volen...

-On estàs?

-A la Meridiana, espera...(soroll. Sento que a l'altre costat del fil el meu interlocutor es dirigeix a algú altre) Oye, y porqué me haces esto si yo no te he hecho nada a ti? (soroll i algun crit que no he aconseguit entendre)

Penja. Truco acte seguit i em diuen "Apagado o fuera de cobertura en este momento".

La Céline apareix amb un martell i les claus de la moto. Anem a rescatar en Shummum de les mans dels malfactors. Truco a la seva esposa. Sé que no li agradará que la preocupi, però haig de saber d'on venia. Li ho explico breument i marxem.

Ens fem un fart de voltar Fabra i Puig amunt Meridana avall esperant no veure'l linxat a terra. Ens trobem a la seva esposa pel camí i encara que continuem trucant-lo, ell està apagat o fora de cobertura. Decidim anar a la plaça que hi ha a sota de casa seva a veure si apareix. Finalment truca des de casa.

-Eii tio, dona'm el telèfon de Orange. M'han robat el mòbil i m'he emportat alguna hòstia.

Baixa i celebrem que segueixi entre nosaltres sa i estalvi. Seria una veritable injustícia que el nostre benvolgut aventurer que ha sobreviscut immers enmig de les faveles de Barsil, submergit a les onades australs o enmig de cabalosos rius laosians acabés els seus dies amb el cap sota unes Panama Jack de latin king sentint de fons la cadència reaggetoniana de "La Mayonesa". Li he recomanat que anés a veure el reportatge de "Silvio" a l'In-Edit Beefeater i ens hem acomiadat. Descansa estimat infant, demà serà un llarg i fatigós dia consagrat a la compra d'un altre mobil.

Crisi? Qui ha dit crisi?

2008-10-19T06:24:00.004+01:00

A can Doctor, com que la casa és gran, no se'ns ha ocorregut res més que fotre-li una botifarra de pagès a la crisi i contribuir a la injecció de capital a les arques dels que ja són molt rics tot comprant no una, no...DUES motos. Finalment aquest divendres, la primera va arribar d'Itàlia. Es tracta d'una Piaggio Liberty 125 cc. que resulta que aquest setembre estaven a uns preus d'oferta molt bons. Em sembla que és una miqueta de nena, però com diria el Rubianes "me la suda por delante y por detrás". Com que l'he comprada a un concessionari de Rubí que regenta la família d'un amic la vaig haver d'anar a buscar allí. O sigui que el primer que vaig fer només enfilar-m'hi fou pujar i baixar la carretera de l'Arrabassada de nit i mullada per la pluja. Cap problema. Un cop arribat a Barcelona i mentres estava esperant en un semàfor vaig notar de nou la mirada curiosa dels altres motoristes que, com si del vestuari d'un gimnàs es tractés, s'entretenen mirant i comparant qui va millor calçat, si tu o ells. No sé qui és que va millor calçat, però el que si que sé és que de moment la meva és més jove i va més fineta, però molt més fineta.

Quina patxoca

Telonejats pels Hombres G a Fraga.

2008-10-13T01:02:00.006+01:00

La foto és potinera, però m'ha agradat com queda. És la vista des de l'escenari durant la prova de so.

Bé, si hem de ser sincers del tot no és que ells ens telonejessin, simplement van tocar abans ja que eren els caps de cartell, és a dir, el grup que toca en horaris normals. Una de les coses que m'agraden de tot això de la festa major és que de tant en tant tens ocasió de veure espectacles d'alguns artistes que si no fos d'aquesta manera, rarament veuries. Artistes de la talla de Los Inhumanos, El Sueño de Morfeo, i com en aquesta ocasió que m'ocupa, el Hombres G. Anem als titulars:

-Acabaven la gira que des del setembre de l'any passat els ha portat per Europa i Amèrica. El show em va semblar avorridot ja que no fan gaire més que tocar.

Van començar magistralment amb "Voy a pasármelo bien", pero ben aviat van començar a caure baladetes de "te quiero..." i vaig preferir anar cap al vestuari un ratet. No em vaig perdre ni el "Sufre Mamón", ni el "Venecia" ni el "Marta Tiene un Marcapasos".

-Només començar una pluja de sostens va caure sobre l'escenari. David Summers encara fa goig. Els altres ja poden agrair a la fama les rosses que els acompanyaven.

David Summers fent les delícies de les fans

-Havia pactat un repte amb l'Infant Ricard d'Hotel Cochambre, l'altra meitat de Pentatònika Barata: fer-me una foto amb la samarreta de l'Hotel i acompanyat del David Summers. Vaig complir a mitjes, només vaig aconseguir enganyar al Javi, el bateria. De passada li vaig regalar una samarreta del Coche Rojo per ell i per la seva nòvia.

Javi, el nou amiguet del Doctor

-El nostre show no va estar malament tot i que 15 segons abans de sortir a tocar el bis, amb el repertori ja tancat, va venir el representant i ens va dir que havíem de fer 15 minuts més creant un cert desconcert en l'eleció de les cançons. Res més enllà d'això.

-Detesto els segurates amb perfil obés i rapats o calbs. En la majoria dels casos son uns pervertits en tota regla molt orgullosos del poder que poden exercir i el seu rapat crani alberga un cervell inexistent. Prenen la seva venjança personal pel fet d'haver viscut una infància amb el sobrenom de "el bolita". Ho sento nois, jo no era el que us inflava el clatell a calbots. Tampoc tinc cap culpa que les dones us ignorin.

El Doctor Cantant

Una gran festa la que tenen els fragatins. Hi tornarem??

Demà serà un gran dia...

2008-09-30T22:19:00.003+01:00

Demà al matí em llevaré ben d'hora. Agafaré l'escopeta semi automàtica que em van regalar tot il·lusionats i orgullosos els meus pares quan vaig fer 18 anys per protegir la meva família de terroristes, homosexuals i negres i amb el cotxe em dirigiré corrents cap al Montseny. Allà plantaré la càmera de video sobre una bonyiga de vaca i em filmaré fotent trets a llaunes i dirigint amenaces al món vestit de camuflatge. Després tornaré a casa, penjaré el vídeo a youtube i per fi passaré comptes amb la humanitat. Baixaré pel meu carrer i em dirigiré de pet cap al colmado on avui a la tarda m'han tractat de paranoic estafador. Jo havia fet una compra pel valor de 3,70 euros. Un cop a la caixa he tret un bitllet de 5 euros de la butxaca i li he pagat a l'hindú que estava darrera de la màquina. Mentres el meu partenaire buscava per la caixa el canvi, he vist que portava l'import exacte a la butxaca. Li he dit que ho tenia just i li he deixat els diners al mostrador. No sé com s'ho ha fet el tio, però ha creat una situació de comfusió fent entrar les monedes a la caixa i després encara em reclamava 70 cèntims. Quan m'he queixat, des de darrera el seu panxut jefe que estava escarxofat mirant la tele em deia que el vailet era contable i que mai s'equivocava. Després de discutir una estona he llençat 70 raquítics cèntims més sobre del mostrador i tot assenyalant-lo li he etzibat :"si ets honrat, aquesta nit quan tanqueu la caixa veuràs que l'has cagada. Pel que fa a mi, en la meva puta vida tornaré a entrar a aquesta merda de lloc" fent especial incís a la "puta". Quan marxava el jefe m'ha dit "Adiós". Doncs per ell serà la primera de les bales. Demà al matí entraré vestit de camuflatge al colmado i li entaforaré una bala al ventre. Després agafaré els meus 70 cèntims. A l'hindú l'(h)indultaré.

Després agafaré el metro. Espero que l'escopeta i el vestit de camuflatge no aixequin les sospites dels passatgers...i baixaré a Hospital de Sant Pau. Caminaré pel carrer Indústria notant el gust de la sang a la boca i un cop arribi a la cruïlla amb Lepanto entraré per quarta vegada en una setmana a la tenda ONO de telefonia i internet per cable. Feia 2 o 3 anys que teníem un idili ensucrat i gaudia dels seus serveis al domicili, però un cop m'he volgut donar de baixa m'ha costat 3 visites suplicant que per favor em deixin marxar i no em cobrin el mes d'octubre. Les properes dues bales seran per les dues secretàries que m'han atés aquests dies, fotent badalls indiscriminadament mentre apuntaven el meu nom en una llibreta d'espiral llardosa en la que se suposava que hi havia totes les peticions de baixa i que elles sabien perfectament que mai comunicarien a ningú. Amb aquestes companyies estàs a les seves mans. Si ELLS no volen, has de seguir comptant amb els seus serveis. Demà hauran de pagar dos funerals.

Sense marxar del barri li preguntaré al meu germà qui ha estat el gran motherfucker que l'ha fet entrar sense motiu a les llistes de l'Esnef. La quarta bala serà per aquesta persona. Encara que a hores d'ara ja l'han esborrat del llistat de morosos reconeixent el seu error, tinc decidit que els danys i perjudicis del meu germà els cobrarem amb sang de funcionari. Litres de sang!!!! A més, ja que ja estic posat en el rollo justicier, que més hi fa un mal parit menys... Crec que per acabar hauré d'atrinxerar-me a alguna botiga. Potser el bar dels dos bessons de davant de la feina on tot sovint em serveixen de forma educadíssima el dinar. Son clavats com dues gotes d'aigua i a mi em cauen molt bé. Crec que agafaré a un dels dos twins d'hostatge (no sé si el de la cuina o el de la barra), però al final no li faré res perquè molen. M'hauré d'acabar reventant el cap amb la última de les bales darrera de la barra passant a formar part de l'olimp dels màrtirs idolatrats pels marginats de la classe que en el fons somien fer una cosa similar algun dia de la seva vida.

Si demà escric alguna cosa és que he preferit esperar a que la Céline arribi de França per explicar-li i veure què en pensa ella. Potser també s'hi apunta.

The Shaggs

2008-09-24T22:55:00.005+01:00

L'altre dia vam anar a tocar a Esplugues de Llobregat. Va ser un concert molt gran. El millor de tot, però, fou compartir escenari amb un grup de punk "taleguero" que s'havien posat el millor nom que he sentit en temps: Cancer de Sida. Tota una declaració d'intencions i una actitud escènica envejable.

No sé quin és el motiu que em porta a gaudir tant de propostes musicals que a priori son mediocres (tot i que a mi no m'ho semblen) i que probablement mai arribaran enlloc.

Això em fa pensar en el grup The Shaggs. La seva història és ben curiosa. Corria l'any 1969 a Fremont (California) i el senyor Austin Wiggins, un músic frustrar que tocava l'armònica, va decidir realitzar el seu somni portant a les seves tres filles Betty, Dorothy i Helen a un estudi de grabació per tal que enregistressin algunes cançons que feia temps tocaven al garatge de casa i a una guarderia de la ciutat. No tenia ni idea que aquell dia les seves filles estaven a punt de gravar "Philosphy of the World" un dels discs més transgressors de la història de la música. Sembla ser que quan van començar la sessió, el tècnic de so els hi va recomanar tornar un altre dia després d'haver assajat una miqueta més, però el pare s'hi va negar. Finalment van grabar 12 cançons que parlaven d'una suposada mascota anomenada Foot Foot, un nòvio avorrit o de la nit de Halloween. Un tal Charlie Dreyer que estava per allí es va oferir a editar 1000 còpies del disc a canvi d'un avançament econòmic. El grup va rebre 100 exemplars i mai més van saber res més del tal Dreyer. El disc va sonar per emissores locals sense gaire èxit i elles van seguir tocant els dissabtes a la nit a l'ajuntament de Fremont. Tot i així, alguns exemplars del disc van arribar a mans de crítics i músics com Frank Zappa que va dir d'elles que eren molt millors que els Beatles. Carla Bley, una compositora i pianista explicava que The Shaggs li havien deixat el cervell totalment en blanc. Bruce D. Rodhewalt, un crític musical explica que "si hem de jutjar la música basant-nos en la seva honestedat, originalitat i impacte, Philosophy of the World és ,sens dubte, el disc més grandiós de la història". L'any 1975 el senyor Austin Wiggins va morir d'un atac de cor i amb ell The Shaggs (tot i que el 2000 es van reunir de nou per fer dos concerts a New York. Era el primer cop que tocaven fora de Fremont. Helen, la bateria, no va poder ser-hi ja que patia una depressió)

La música de The Shaggs és 100% real: acords desafinats, absència total de tempo o simetria, una bateria que sembla estar tocant en un altre lloc, però el cas és que allò no fou fruit de l'atzar. Elles tocaven exactament el que volien tocar amb un llenguatje absolutament personal i el millor de tot és que ho feien sense cap intenció de transgredir ni sense cap teoria avantguardista darrera. Crec que The Shaggs és la proposta més aproximada a una música sense influència de cap tipus. Avui dia és molt difícil resultar original o trencador sense semblar premeditat, però us recomano que si esteu cansats d'escoltar sempre el mateix i necessiteu alguna cosa REAL, feu una escoltada a "Philosophy of the World" de The Shaggs, un disc que es va grabar ara fa 40 anys.

No he pogut penjar cap tema ja que goear.com deia que estan d'obres, pero a aquest enllaç de youtube podreu escoltar "My pal Foot Foot" amb un muntatge visual d'algun fanàtic.

Trencant llances...

2008-09-20T00:00:00.004+01:00

Son la 1h de la matinada i acabo d'arribar del centre de Barcelona de veure algun dels concerts passats per aigua de les festes majors. Iniciatives com ara el BAM m'agraden i em semblen totalment necessàries ja que és un festival que dona cabuda a propostes no comercials i molt encertades que si no fós d'aquesta manera probablement no podrien venir a actuar, o almenys no ho podrien fer en les condicions que el BAM ofereix (una bona organització, uns molt bons equips, una afluència de públic generosa...)

Mentre tornava amb el metro anava pensant que dels pocs concerts que aquest any he pogut (i podré) veure, en la majoria dels casos m'he aburrit com una ostra. No critico la proposta artística dels grups (que potser escoltant el disc a casa trempo), no , em refereixo més aviat a l'actitud de segons quines bandes en directe. Cada vegada més em repugnen els concerts "intimistes" on el guitarrista passa tot el concert mirant el màstil de l'instrument o el cantant no sap on posar-se durant els passatges instrumentals on no ha de fer més que estar plantat davant del micro. SÓN-UN-PAL. A la quarta cançó ja has vist tot el que t'oferiran al show.

Totes aquestes reflexions em porten a la memòria les vegades que haig de dir capcot que sí, que sóc músic, però músic de festa major, o sigui, que faig versions...i el burro tant com puc, amb la respectiva mirada de desil·lusió i de "no, no...em refereixo a feina de veritat. Que què fas de veritat?"per part de qui m'havia interrogat pel que em dedico. I encara em senta pitjor si ve d'un company de professió.

Doncs bé, m'agradaria dir que:

-El repertori que ha de saber un músic de festa major sol triplicar l'extensió del que sap un artista de temes propis.

-Moltes vegades el nivell musical de l'intèrpret de festa major triplica també el de l'artista de temes propis.

-El públic de festa major no és senzill. Crec que això és degut a diversos motius: a un embelat de poble hi van heavis, punks, adolescents fanàtics de El Canto del Loco, maquineros i gent que en la seva vida escolta un sol disc, i s'ha d'aconseguir que tothom es quedi. El públic de festa major és també molt invasor. El consum massiu i generalitzat d'alcohol fa que moltes vegades la situació arribi a resultar fns i tot violenta.

-Hi ha una competència brutal entre bandes que obliga als musics a no adormir-se i a anar renovant el show amb nous impactes que colpegin fort a l'audiència i la facin gaudir garantint el retorn l'any següent. He vist shows molt sòlids en festes majors amb un nivell de desenvolupament de la tensió i un ritme magistrals. Als concerts d'artistes de temes pròpis que he anat últimament no.

No pretenc treure mèrit ni criticar els grups de temes propis. De fet m'encantaria tenir-ne un quan pugui/vulgui. Tampoc m'agradaria generalitzar, el món és molt gran i, clar que sí!!, hi ha de tot. Només pretenia deixar això escrit perquè si un dia un artista de veritat, amb els seus temes propis passa per aquí i ho llegeix, que sàpiga que li recomano que vagi a tants concerts de festa major com pugui, que probablement avorrirà menys a la seva audiència.

Lectures recomanades:

AC/DC: Així que també teniu festa major a Austràlia?

Tocant història a Binefar

2008-09-16T23:21:00.010+01:00

Fa un parell d'anys vam anar a tocar a la Puebla de Castro, a Aragó. Quan vam arribar per goig i deliri meu ens van anunciar que aquella nit compartíem escenari amb Los Inhumanos. Sí, sí, els de "Qué difícil es hacer el amor en un Simca 1000". Aquell dia no vam interactuar massa amb la banda, però jo no em vaig voler perdre el seu show ja que eren un dels grups mítics de quan jo era petit. L'espectacle que porten és bastant burrico com dirien els aragonesos: tot i que la banda en sí son 4 músics i el cantant (que deu ser un dels únics que queden de la primera època) a l'escenari hi ha en total uns 20 tios vestits de monjos amb una cinta al cap a lo Rambo. Repetides vegades durant el show algun d'ells es fot rots pel micròfon i fins i tot, si estan inspirats, diuen el nom del poble a cop d'erupte. Quan canten el seu hit del Simca 1000 fan pujar a tot de noies a l'escenari i fan veure que copulen amb elles. La única fisura que li vaig veure al show és que repeteixen moltes cançons, no sé si per una falta de repertori o per quina raó.

La gent de Las Krabas

Doncs bé, aquest divendres passat vam anar a tocar a la carpa de la penya Las Krabas a les festes majors de Binefar i resulta que els Inhumanos tocaven una miqueta més enllà. A mitja actuació nostra vam veure entre el públic algun dels components de la banda que s'ho estaven passant la mar de bé per allí un cop havien acabat el seu bolo. En un gest magistral el nostre cantant, El Trempat del Bages, va convidar-los a pujar a cantar amb nosaltres. Abans que haguéssim pogut acabar la cançó que tocàvem ja eren a peu d'escenari a punt. A partir d'aquí, van començar a fer pujar ties mentre nosaltres anàvem interpretant com podíem el "Simca 1000". Em vaig fer un fart de buscar pel màstil ja que no la sabia. Va ser un gran moment. Un cop vam acabar el cameo ens comentaven que els hi estava agradant molt el show:

-Muy bueno lo del control de alcoholemia, y lo de salir en gayumbos. Muy bueno.

Els Inhumanos en acció. El segon per la dreta és el jefe.

Qué difici eh hacé el amó.....

Per celebrar que tot plegat havia anat tant bé i com que ja coneixíem la festa de Binefar de tocar-hi l'any passat havíem reservar l'hotel a la mateixa vila per poder sortir de festa fins ben tard amb la gent d'allí. A les 11 del matí ens enllitàvem amb un somriure a la cara i amb la sensació d'haver tocat de prop una miqueta de la història més canyí de la península.

En sortir, el Trempat no podia treure el cotxe ja que un parell de vehicles tapaven el pas. Vam avisar es amics de Las Krabas i a lo brutico els vam retirar manualment.

Ningú va superar la nit de festa de forma digna

I atenció que ben aviat compartirem escenari amb els meravellosos Hombres G!!!!! Ja ho explicaré perquè pot ser molt gran.

L'endemà vam anar a tocar al magnífic poble de L'Horta de Sant Joan, a La Terra Alta. El concert va estar molt bé, sense masses coses a reportar. De tot plegat m'agradaria fer un parell d'observacions:

-Fou la primera vegada que veia com torejaven "vaquilles" (sense matar-les ni maltractar-les massa). No va ser gaire espactacular ja que com que es tractava de toros petits més que de vaquilles els mossos no arriscaven gaire. No en van enganxar a cap. Potser millor ja que juraria que les banyes feien uns 70 cm cada una.

No el va enganxar pels pèls

-En acabar la fenya, a les 7:30 del matí vam empendre el retorn amb en Subarroca, pal·ladí de la festa major, i al tercer revolt sortint del poble vam entrar a boxes a dormir. La nit anterior només havíem dormit 3 hores fent el gamberro amb la gent de Binefar. Com que fotia un fred que pelava vaig haver de posar-me el mono de fer fenya una altra vegada ja que havia fet curt de roba.

El Mestre Subarroca a Boxes

El Doctor amb el mono de fer fenya posat de nou

El Doctor per fi fent nones com un angelet...

Dinant amb l'Albert Pla

2008-09-12T00:25:00.005+01:00

Estar massa dies sense res substancial a dir al blog és una cosa que em provoca un cert stress: Serà que no tinc res a explicar? Què estic fent amb la meva vida...és tan aburrida i fotudament linial?

Mentres li comentava tot això aquest dimecres al Cap de Cirurgia del meu Departament va passar això:

-Doncs sí, tu, que fa dies que no podria explicar res del que he fet ja que en el fons NO HE FET RES. Què faig?

-A les 13h. he quedat al Glaciar amb l'Albert Pla per entrevistar-lo ja que està a punt de treure un disc nou.

-Vinc!!! Puc?

Una cervesa amb l'Albert Pla al Glaciar a les 13h. de dimecres és un pla que dificilment es pot superar. Si després et proposen anar a dinar, molt millor.

Considero que l'Albert Pla és el personatge més convincent i sòlid del panorama musical del nostre país. Qui en vulgui saber més, només ha d'escoltar la seva obra i llegir els milers i milers de pàgines que s'han escrit sobre ell i es farà una idea de què li pot oferir. Pel que fa a mi no explicaré res del que va passar precisament perquè el més gran de tot és que no va passar res. No puc citar cap gran sentència, ni cap anècdota, ni cap fantàstica ocurrència de l'artista perquè no n'hi va haver. Però amb tot el que es va dir vaig marxar (de forma més precoç del que m'hauria agradat) amb la convicció encara més ferma que l'Albert Pla és una persona i un personatge que no té fisures i a sobre m'ha donat un motiu per escriure.

Salvant l'honor d'Aquell Gran Home

2008-09-11T23:22:00.006+01:00

A l'avinguda on viu Aquell Gran Home avui ha començat el dia de la mateixa manera que ho sol fer cada 11 de setembre. Seguint les rutines que porten a cada família a passar la Diada com més els hi plau uns han decidit anar al Fossar de les Moreres a retre homentage als màrtirs, altres s'han quedat a casa aprofitant que és festa i tot just acabem d'arrencar de nou la tasca, o altres, com jo, han anat a jugar a tennis. El que si és cert és que tots els veïns de l'avinguda on viu Aquell Gran Home mentres aquest matí creuaven la magnífica placeta camí de la sortida del recinte veinal que, afortunats ells, habiten han notat que hi havia alguna cosa poc habitual que els cridava en un dia tan assenyalat com aquell. Més aviat el que notaven era una absència: al balcó d'AGH no hi havia penjada la senyera que sol lluir cada 11 de setembre des de les primeres 7 del matí (si és que AGH no l'ha posada la nit anterior, que en el fons no extranyaria ni a mi ni a cap dels seus veïns). Què havia passat? S'havia desinflat ell?? Havia desistit en la seva dedicada i explícita militància catalanista? Els veïns no s'ho creien. Ell que uns anys abans havia penjat la seva senyera al balcó cada dimecres de final de mes com a contrapartida als hometages a la bandera de la plaça Colón de Madrid que els que manaven PPretenien fer cada últim divendres de mes?

Impensable...el quart pis sense bandera...

Diuen que quan va morir el Cid Campeador els seus vassalls sabent que els moros s'havien envalentonat en sentir el rumor de la seva mort, van plantar el cadàver a sobre del seu cavall Babieca i el van fer sortir al camp de batalla amb l'espasa Tizona ben aixecada com si encara fós viu. No cal dir que quan el van veure els moros, van marxar corrents amb la cua entre cames.

Avui el Cap de Cirurgia i Sutura Fina del meu Departament i jo hem pensat que com que Aquell Gran Home no està entre nosaltres (uii que malament sona això...és que està a Itàlia) i no ha pogut penjar la seva senyera per evitar que els seus veïns es relaxin caldria que a la nostra manera el treiéssim a galopar per la placeta per on avui transitaven el seus desconcertats veïns, més que res per espantar la presència de possibles infidels. I així ha estat. Hem profanat la seva vivenda buida per vacances, hem rescatat la seva bandera i li hem penjat al balcó tal i com hagués fet ell si corrés per Barcelona. També li hem regat les plantes, tornat DVD's i recollit el correu.

El Doctor i el Cap de Cirurgia i Sutura fina del seu Departament mans a l'obra.

Pots seguir viatjant tranquil per terres Sicilianes AGH, hi ha qui vetlla pel teu nom.

La BCR a Matadepera

2008-09-01T16:07:00.005+01:00

Matadepera (Vallès Occidental) és la vila amb la renta per càpita més alta de tot Catalunya. El viatger que s'hi perd pels seus carrers ho corrobora: hi ha unes cases que espanten. Com a totes les zones on el nivell de vida és més elevat, la gent és més guapa del normal, o sigui que apart de tenir la renta per càpita més elevada del pais, també tenen la concentració més elevada de marasses per metre quadrat. (Marassa: f. Locució augmentativa de mare o progenitora. Dit també d'aquella dona amb fills a la qual la maternitat ha sentat de meravella)

Lo Basco, el nou i solvent bateria de La Fatarella amant de les marasses de Matadepera

Davant de l'escenari ben centrat hi havia aquest fanal

Tocàvem pel sopar de germanor de la vila que enguany coincideix amb els 25 anys d'agermanament amb un poble d'Àustria anomenat Mariapfarr. En veure la mitja d'edat del públic (famílies amb fills, marasses i avis) vam pensar que potser s'havien equivocat contractant-nos ja que el nostre show més aviat va dirigit a la gent jove i borratxa. Vam començar, doncs, ben d'hora (a les 23h, inaudit...) amb una primera fila de querubinets que ens miraven bocabadats com fèiem el ruc i que no van perdre detall en tot el concert.

Els querubins de Matadepera

La sensació al final del concert, però, va ser que la cosa havia anat molt bé i que la gent va divertir-se de valent. Nosaltres també, val a dir-ho. Vam haver d'expremer una miqueta l'enginy per poder fer arribar a les immaculades orelletes dels més petits el nostre missatge de pau al món i rucades a mansalva. A les 3, hora en que solem començar a tocar, ja havíem acabat i quedat tots satisfets.

I per acabar dues novetats:

-Per un costat la nova web de La Banda del Coche Rojo visible aquí. A hores d'ara amb l'Explorer encara hi ha alguns defectes de visió que desapareixen amb el Firefox. En breu s'arranjaràn.

-Hem penjat al myspace els talls de veu que posem com a introducció al concert i el comiat. Gaudiu de l'Antonio, el nostre xòfer.

Moments còmics (del quals n'assumeixo l'autoria)

2008-08-29T09:51:00.003+01:00

-En la escuela de música el primer día de curso entra un tío en el aula con el tronco ladeado y exclama "Buenas, soy el profe de canto". (Aquest acudit guanya molt amb una petita escenificació)

-S'obre el teló i es veu un home trucant a una porta i preguntant: "Que saps qui sóc?"

De quina marca de telèfons parlem?

"No, ki hi ha?"

-Un tio molt tímid va al sopar d'empresa i alhora dels cafès arriba el cambrer i pregunta: "Un trifàssic?" i un comensal respon "Sí, per mi". "Un cafè sol?" i l'altre "Sí, per mi". "El tallat?" i el tímid respon tot avergonyit "Sí, sóc jo." (Aquest no és meu, me l'ha cedit el meu col·lega Sr. Pearson)

Vigileu no prengueu mal de tant riure.

Pol·lució

2008-08-28T13:00:00.002+01:00

La única pol·lució acceptable és la nocturna perquè només embruta llençols i et pinta de vermell les galtes si no estàs sol.

Alcaldes

2008-08-24T18:33:00.008+01:00

Els passats divendres 22 i dissabte 23 d'agost hem passejat les burrades i les versions de La Banda del Coche Rojo per Talarn (Pallars Jussà) i per Salomó (Tarragonès). A grans trets això és tot el que ha anat passant:

Talarn. L'escenari sobre la senyera.

-A Talarn ens va ploure una miqueta abans del concert, amb la qual cosa els tècnics de so van haver de desmuntar o tapar tot el material. Mentres actuava el grup de davant nostre va venir l'alcalde i ens va dir:

-Tan bon punt acabin aquestos, arrenqueu vosaltres que si no la gent em marxa.

-Sí; començarem tan aviat com ens sigui possible, però entengui que com que ha plogut està tot desmuntat i trigarem una miqueta més de l'habitual a fer el relleu.

-No pot ser. Si han caigut 4 gotes de res. La gent marxarà. Amb el representant vam pactar que tocarieu de 3h a 6h.

-És tècnicament impossible començar immediatament.

-Doncs comenceu a muntar ja.

-Està l'altre grup actuant i, evidentment no envairem l'escenari fins que no marxin.

Em va mirar amb cara de "però si total...", però no va gosar discutir els meus arguments. Després vam tenir una altra disputa per la durada de l'actuació. La cosa no va passar d'aquí.

-Vam plegar de tocar a les 5:50, però com que no hi havia massa gent ni la plaça estava gaire animada, va haver-hi poques protestes.

-Al públic hi havia gent de Premià de Dalt i de Sant Just Desvern.

A Salomó, la cosa va ser una miqueta diferent:

L'escenari a la dreta.

-Tocàvem un cop més després de l'Orquestra Mitjanit, que van tenir molt èxit. A nosaltres també ens va anar molt bé. Vam fer una bona actuació i crec que la gent es va divertir. Hi ha dies que el show surt rodó i que hi ha un nivell de comunicació públic-artista d'un valor qualitatiu important. Jo ho noto en l'expressió de la cara de la gent que demostra estar passant-s'ho bé i, la clau de tot plegat, seguint-ho tot amb atenció. Estàn fotuts en el show i se l'estan creient. Això encara fa creixer més la convicció de l'artista en el paper que desenvolupa fent que un torrent de lucidesa especial situi personatge i persona a plans molt pròxims. (Nda: Mha sortit una confessió digna d'un gafapasta pedant del món de la faràndula. Ho sé. Demano perdó, però no he trobat millor manera d'expressar-ho)

Les noies de Salomó amb el monos de fer fenya

-L'escut de Salomó és aquest:

Entre el nom del poble i el signe que apareix a l'escut, estava convençut que aquella vila tenia un origen jueu. Vaig preguntar i em van adreçar a l'alcalde que és historiador. Molt amablement em va explicar que no hi ha cap certesa que demostri el que sospitava: ni runes ni noms en el cens que ho indiquessin (només tenen censada a la població a partir del segle XVII ja que els documents censals anteriors els van cremar durant la guerra civil). Quina llàstima.

L'alcalde historiador de Salomó.

-Abans de preguntar a l'alcalde pels origens del poble vaig preguntar-ho a diversos vellets. Cap d'ells em va saber donar una resposta, però en canvi tots em comentaven que "estos del Coche Rojo agraden molt per aquí. Tothom en parla."

-Els adolescents de primera fila imitaven els meus caretos y ganyotes. Uns cracks.

El Doctor i els xavalets de Salomó fent careto lleig.

-Un cop més les noies de Tivenys ens passaven a visitar. Quan les tornarem a veure?

Les magnífiques noies de Tivenys.

Situacions de la vida quotidiana a IKEA

2008-08-22T03:07:00.008+01:00

Encara que el Cap de Cirurgia i Sutura Fina del meu departament i jo detestem de forma supina dedicar una jornada sencera a les compres, de tant en tant les necessitats de la llar ho obliguen. Així doncs, aquest dimecres vam decidir hipotecar el dia a Garden (l'IKEA d'articles per la jardineria), al Bauhaus (l'IKEA d'articles pel bricolatge) i a IKEA (l'IKEA per articles d'IKEA). De tot el més destacat ha estat el següent:

-Amants com som els dos de la jardineria, vam sortir ben firats amb adobs i plantes de diverses tipologies. Per la meva part vaig apoderar-me d'un gerani, una petúnia, una Maria Lluïsa, un potus (crec que el cap de cirurgia li diu així?) i una planta d'aquestes que s'enreda i penja. El cap de Cirurgia pel seu costat va comprar una escarxofera entre altres moltes coses.

El magnífic tovogan del Garden

-Al Bauhaus cal destacar la compra que vaig fer d'una caixa d'eines per la llar. Desitjo que aviat s'espatlli alguna cosa per tal d'usar-la. Res més a destacar. Perdó, sí, que el Cap de Cirurgia i la seva esposa anaven amb la 5a marxa posada a l'hora d'omplir el carro i passar la targeta.

El Bauhaus

La Jud remenant amun i avall.

-IKEA té un poder seductor que altera per complert les facultats de raonament de les noies. Un paradís per la major part d'elles. Per passar l'estona vam aprofitar els expositors dels productes que recreen les diferents estàncies de la casa per fer-hi una performance: "Escenes de la vida quotidiana a IKEA". Vejem-ne algun exemple:

El Cap de cirurgia dinant

La Jud maquillant-se

El Cap de Cirurgia dormint

El cap de cirurgia planxant

La Jud dormint tapada

El Doctor estudiant la lliçó a la seva nova habitació.

La tornada va ser apretada dins del cotxe ple dejoguines de bricolatge.

El Doctor apretat al cotxe

Un dia de 27 hores a la Terra Alta

2008-08-17T11:29:00.007+01:00

El caos horari em va portar ahir dissabte a haver-me de llevar a les 7:30 de la matinada per anar a recollir en Subarroca, paladí de la festa major, carregar el cotxe i dirigir-nos cap a La Fatarella, a la Terra Alta. La Terra Alta és la comarca més despoblada de Catalunya, amb només 12 pobles i una concentració de bars per habitant totalment desmesurada. Una terra molt bonica regada per l'Ebre i amb alguna central nuclear instal·lada que té per capital Gandesa. Allà havíem quedat a la fusteria de lo Basco, el nou bateria de la banda després de la fugida de Jorjito. La veritat és que bàsicament ens coneixíem per telèfon. El motiu de la cita era fer un assaig general (l'únic!!!) ja que la mateixa nit tocàvem a Garcia, molt a prop de la Fatarella.

La imponent xemeneia d'Ascó

L'assaig ha sortit rodó, ja que lo Basco havia fet molt bé els deures i se sabia les cançons molt millor que nosaltres. A més a més toca de forma sublim. Eren les 11 del matí i els meus timpans començaven a patir el que seria un dels dies més durs per ells ja que m'he descuidat els taps d'atenuació acústica per estrelles del rock a casa!!!

A les 19h. acabàvem (després de 4 hores d'assaig clavades als timpans i una paradeta per dinar) i directes a Garcia. Allí l'ambient no era precisament zen: a Garcia tenen unes festes majors molt multitudinàries, amb moltes activitats. Una d'elles era la celebració dels 25 anys de la colla de diables fet pel qual havien convidat a desenes de colles d'altres indrets. Un correfoc constant durant tota la tarda no era el que les meves orelles em demanaven.

Garcia

Després hem anat a les proves de so. Avui tocàvem amb Rauxa. L'organització havia previst que comencéssim nosaltres a les 0:30h. amb un pase d'una hora, després que sortís Rauxa durant 90 minuts i a partir de les 4h. aproximadament engeguéssim de nou nosaltres fins a les 6, una opció que ens complicava molt la vida i feia impossible el compliment dels horaris previstos. Podríem fer un símil imaginant que hem de pintar un pis: per fer-ho apartes tots els mobles, omples el terra de papers, protegeixes els marcs...Però alhora de dinar decideixes fer un dinar de gala i enretires tot el que havies preparat abans. Després de dinar et tornes a posar a pintar el pis amb la qual cosa has de tornar a tapar-ho tot. Doncs avui la logística no diferia massa de l'exemple. Canvis de formació i de set d'escenari constants durant tota la nit entre dues bandes (Rauxa i nosaltres) que a nivell de component no s'assemblen de res. Un mal de cap immens pels tècnics de so. Una verdadera potineria. Evidentment hem començat una hora tard. A primera fila tornàvem a tenir per tercer dia consecutiu les nostres amigues de Tivenys, que aquesta vegada els hi quedava el concert bastant més a prop. Seguim bocabadats i rendits als seus peus.

Les magnífiques noies de Tivenys.

El concert ha estat força bé, tot i que l'escenari estava ple de material i em resultava difícil fer el burro tant com m'agrada. El millor de tot, però, ha estat quan uns machotes de primera fila que anaven bastant passats han començat a agafar les tanques metàl·liques de seguretat i les brandaven i sacsejaven. El nostre cantant, el Trempat del Bages (i home de somriure perenne nº3) a qui mai havia vist aixecar la veu o enfadar-se (per alguna cosa és el Trempat) ha actuat de la següent manera:

Estava cantant...
-Is the final Countdown...-de sobte veu els vàdals de primera fila i talla la frase següent i cridant pel micro escup...
-The final coun...Tuuu, vols fer el favor de deixar això?? Et dic que ho deixis a terra!!!!!-
...i curiosament l'han obeït. Jo m'he apartat, no fora que el Trempat sortís de si i comencés a posar-se de color verd i a esquinçar el mono.

Lo poble.

A les 6:30 acabàvem el concert i encara quedava desmuntar, carregar el coche i conduir 2 hores fins a Barcelona.

Lo porter que vigilava de forma sagaç al final del concert

Al cap d'uns 30 minuts de carretera en Subarroca ha fet figa i hem hagut d'entrar a boxes a fer una dormida d'una hora.

Entrada a boxes...

El Doctor i en Subarroca clapant com angelets...

A les 10:30 arribàvem a Barcelona després de 27 hores de tortura continuada als meus pobres timpans que han anat al llit queixant-se en forma d'acúfens i pitos que no puc frenar de cap manera. Ho sento nois...

Els homes de somriure perenne (Fins aviat Jorjito...)

2008-08-15T20:42:00.007+01:00

En arribar de La Galera, a les 10 del matí de dimecres vaig dormir com un soc fins a les 6 de la tarda. Com que el Cap de Cirurgia i Sutura Fina del meu departament ha marxat amb el cotxe de ruta pel nord d'Espanya em va cedir la seva fantàstica moto.

La fantàstica moto del Cap de Cirurgia i Sutura fina del meu departament.

Així, dimecres quan em vaig llevar vaig decidir anar a veure el meu fillol Eloi Voltà (l'home de somriure perenne nº1) a Vilafranca del Penedès, i m'hi vaig quedar a dormir aprofitant que l'endemà tocava a Torrelavit, bastant a prop.

Un somriure per la tieta Milena que et segueix des de Rabat.

L'Eloi Voltà dorm desencaixat, com el seu pare, i nosaltres l'espiem...

A la tarda vaig anar cap al següent poble on tocàvem, a Torrelavit (Alt Penedès). Quan els tècnics de so em van veure arribar en moto van comfirmar el que sospitaven, que JO sóc l'estrella del grup que es presenta al bolo sense els instrument ja que son els altres companys els que li porten.

Torrelavit

Després de sopar vam tornar al recinte del concert, i malauradament va començar a ploure. Només caure la primera gota, els tècnics de so van volar cap a l'escenari a desconnectar-ho tot i a amagar l'equip de l'aigua. No ha sigut un bon any per ells pel que fa a les plujes. Es veu que a Balaguer, durant la Transegre mentres sonoritzaven Antònia Font, el vent i la pluja els hi va tombar un pont de llums i negar diverses taules de so i llums. Les reparacions han sigut milionàries. Per sort el pont no va caure sobre cap persona perquè si no hauria pogut ser catastròfic. A partir de llavors per treure-li importància a l'assumpte, parlen d'Antònia Pont. Us podeu imaginar a quin ritme desendollàven i desmuntaven la paradeta.

Tot tapat

La pluja a les festes majors és un autèntic mal rollo. Habitualment el client contracta una assegurança de pluja que li cobreix despeses (entre elles catxet de músics i lloguer d'equips) i quan cau la primera gota es suspen l'actuació i al cap de dos mesos tothom cobra. L'altre alternativa és estar al corrent de les prediccions meteorològiques i traslladar el recinte de concert a un pavelló cobert per si plou. En el cas de Torrelavit no tenien arreglada ni una cosa ni l'altra. Així doncs a l'hora prevista d'inici del concert estava tot el poble aixoplugat a l'escola i el show a punt de ser cancel·lat. Afortunadament, però, va parar de ploure i el cel es va destapar. Llavors vam agafar pals de fregar i vam eixugar tant com vam poder l'escenari. Aquest és un altre mal rollo ja que amb l'escenari moll hi poden haver pèrdues d'electricitat fent que el músic passi a fer la mateixa funció que fa una bombeta en un circuit amb la diferència que el potencia és d'uns 24.000 Watts. A més, com ja he explicat en diverses ocasions, les instal·lacions elèctriques de segons quins llocs del món deixen molt a desitjar, però el client com que no vol suspendre la festa apreta al màxim per tal que el show no es cancel·li. Per la meva part ho tinc ben clar: no penso palmar-la electrocutat en un escenari.

El gran Trempat del Bages eixugant l'escenari.

Però ningú la va palmar, és més, el show va anar de meravella. Per sorpresa nostre de nou teníem a les quatre noies de Tivenys saltant i fent festassa a primera fila. Dos dies després del concert de La Galera, havien fet dues hores de cotxe per poder venir a Torrelavit. Ens van deixar sense paraules i amb la sensació que tornem a tenir fe en el gènere humà.

Jorjito, la Salomé i la Davínia de Tivenys. Ens teniu rendits als vostres peus.

Com que era l'últim concert que en Jorjito, el nostre bateria (l'home de somriure perenne nº2), feia amb nosaltres ens vam quedar a fer festa major fins a les 9 del matí. En Jorjito marxa durant tot un any a Texas, a estudiar bateria. És una autèntica tragèdia que marxi ja que el seu paper en la banda era crucial. És una d'aquestes persones catalitzadores d'energia i bona vibració funamental en qualsevol grup de persones. El trobarem molt a faltar, però tenim l'esperança que quan torni la temporada vinent vulgui continuar amb el grup. Nosaltres li guardarem el lloc.

I a última hora (o primera, depen de com es miri) quan ja havíem arribat a Barcelona i els cotxes estaven descarregats, enlluernats pel primer sol del matí ens acomiadàvem d'el gran Jorjito a les portes de casa seva i vam marxar a dormir amb una sensació de buit. El món és pels valents i ell se n'hi va a visitar-lo. Fins aviat Jorjito!!!!

Què està passant aquest any?

2008-08-15T19:54:00.006+01:00

Aquest dimarts dia 12 d'agost teníem concert a La Galera, a la comarca del Montsià. De nou el Coche Rojo s'enfrontava a una jornada de "si alguna cosa pot anar malament, hi anirà". Com que les condicions del dia eren molt favorables havíem decidit que gravaríem un vídeo promocional per la campanya de l'any que ve. Aprofitàvem que anàvem amb l'equip de so més gran, amb els nostres tècnics de confiança, que el recinte era cobert (així un possible ruixat no ens hagués fet cancel·lar) i que a més a més tocàvem sols. Si tot anava bé, sortiria un vídeo ben xulo.

La Galera, prop de l'Ebre.

Programar una gravació d'un vídeo amb cara i ulls no és senzill. S'ha de gravar la imatge (amb dues càmeres com a mínim amb el seu respectiu càmera-man i els seus honoraris) i s'ha de muntar una unitat de gravació per enregistrar el so (1000 gràcies al Nico i l'Ivan per portar l'ordinador i a la resta de tècnics d'Albasound per col·laborar des del minut 0 de forma desinteressada). D'aquí a un mes aproximadament farem el muntatge de les imatges de les dues càmeres, mesclarem les 24 pistes de so i ho col·locarem tot per tal que quedi ben xulo. Hi ha molta feina per fer encara. En total per portar a terme tota la jugada érem 12 tíos entre càmeres, tècnics de so i músics.

El Nico i l'Ivan barallant-se amb la unitat de gravació pel so.

L'equip de gala.

A hores d'ara encara no he pogut veure ni sentir res del que s'ha gravat, però com que la nostra actuació va ser de gran nivell, confio que sortirà un vídeo molt complert.

El públic de La Galera no era gaire nombrós, però tot i això vam ser rebuts molt càlidament i ens vam entregar al show. Tothom ens deia que l'any que ve tornarem. Hi havia 4 noies en particular que ballaven més que ningú i que fins i tot en un punt del show on sol·licito que les noies em tirin els sostenidors a canvi d'una samarreta, no van dubtar-ho ni un moment. Després parlant amb elles vam saber que venien de Tivenys, un poblet que hi ha prop de Tortosa, a uns 30 km. Us les introdueixo perquè en el proper apunt les tornarem a veure.

El Doctor i una de les noies de Tivenys amb el seu trofeu.

Podien sortir moltes coses malament, però tot va anar bé. Què està passant aquest any?

El Mestre Formatger de nou

2008-08-11T20:32:00.003+01:00

Avui he publicat un text en el qual explicava un abús greu de les forces de l'ordre que ha patit un amic meu. L'he despenjat a petició de la seva família perquè volen prendre mesures legals i prefereixen que de moment no hi hagi cap més línia alternativa de denúncia. Un cop m'autoritzin, el tornaré a penjar. Qui vulgui llegir el que havia escrit que m'envii un mail a nuntxaku@gmail.com i li faré arribar el text, però de moment és més prudent que no sigui de domini públic.
Fins la propera.

Un cap de setmana en titulars.

2008-08-11T11:45:00.006+01:00

Aquest cap de setmana hem tocat a Esterri d'Àneu i a Sant Llorenç d'Hortons. A grans trets això és el que ha passat:

-A Esterri segueixen tenint un alcalde molt ben parit. Es va passar tot el concert ballant i buidant cubates de nou amb la meravellosa primera dama. Ja havíem tingut tractes amb ell l'any passat. Si voleu veure-ho punxeu aquí.

L'alcalde i la meravellosa primera dama. Als seus peus.

-Vam tocar amb els mítics "De Noche" i vam tenir alguna enganxada amb els membres de la banda per problemes amb l'espai a l'escenari i la logística del bolo, però sense més trascendència. Vam passar la meitat del seu concert animant-los des de primera fila amb ganes d'arreglar-ho i ells, caballers, van recollir el guant.

-La propera vegada que puji per allí m'agradaria anar a Tor, la muntanya maleïda. Aquesta vegada no hi vam poder passar ja que l'endemà tocàvem a Sant Llorenç d'Hortons i ben bé hi ha 3 hores de viatge entre els dos pobles. Llàstima.

El Mestre Subarroca, paladí de la Festa Major, com a bon pallarès que és, dirigeix el rajolí del porró al front i el doll brolla fins a la boca. Prodigiós tenint en compte que a més a més pot parlar a la vegada.

-Per arribar a Sant Llorenç d'Hortons vam tirar de GPS. El nostre estimat cantant, el Trempat del Bages, li va ordenar a l'aparell "arribar a Sant Llorenç d'Hortons sense pagar peatges". Gran error. Amb aquelles premises, la brújula del segle XXI va començar a pensar i ens va traçar una ruta que si no anàves amb un 4x4 no tenies res a fer, amb creuament de riera i tot. Tot i això vam passar, però era més astut i ràpid haver pagat el peatge.

Vam haver de creuar la riera

Arribats a aquest punt vam haver de fer mitja volta.

-El concert va ser divertit i crec que el nostre espectacle pseudo-punkil va agradar força encara que com que no era la nit que tenen destinada als joves no estava ple del tot. A veure si l'any que ve tornem, però la nit forta.

Els punks de La Beguda Alta, el poble veí que té un nom ben adient.

Ivan, el tècnic a Sant Llorenç d'Hortons.

-Després del concert vam anar a la disco mòbil del poble i vam fer amistat amb alguns dels vilatans.

Anem a fer l'home?

2008-08-08T09:10:00.007+01:00

Ahir dijous el Doctor va tenir una idea fantàstica: avisaria al Cap de Cirurgia i Sutura Fina del seu departament amb una oferta que no podria rebutjar.

-Hola nano, vols que anem a fer l'home?

-Valee!

El Cap de Cirurgia va passar-me a recollir cap a les 15:30 al punt que havíem acordat i tots dos dins del seu Opel Astra vam posar rumb cap a Centelles per tal d'escalar fins a dalt de tot la Via Ferrata de les Baumes Corcades. Tot un repte.

A l'alçada de Ciutat Meridiana un cotxe tunejat amb un quillo dins ens va avisar amablement que duiem la roda de davant a l'esquerra punxada. Semblava que el destí ho hagués manegat tot per tal que la nostra "sortida d'homes" ho fóra des de bon principi. El Cap de Cirurgia del meu departament veuria embadalit la traça que gasta el Doctor canviant rodes de cotxe.

El culpable

Vam treure la roda de recanvi, el gat i la clau per afluixar les 5 femelles de cap hexagonal típiques de les rodes de cotxe, però...quina sorpresa!!! els cargols de les llantes de l'Opel Astra del Cap de Cirurgia tenen un diàmetre major al de la clau universal. Ens vam posar a rumiar una miqueta i finalment humiliats vam decidir avisar als vailets del RACC:

-Escolti, és que hem punxat roda, i quan l'anàvem a canviar, perquè sap, el cap de cirurgia i jo no els avisariem per res del món per un simple rebentón, oi que m'enten?, però és que no hi ha manera d'entaforar la clau dins de les femelles de la roda i no la podem descargolar. Vinguin amb un joc de claus de cap hexagonal ben ampli, eh?

-On diu que està?

-Just davant de Ciutat Meridiana, direcció "la planura".

-Ara venim.

Quan ja duiem 10 minuts esperant a l'ombra al Cap de Cirurgia se li va ocorrer mirar si al manual del cotxe hi deia alguna cosa especial en referència a "en quién cagarte cuando te enteras que los tornillos de las llantas que nos compraste son más grandes que la llave que te damos para cambiarlos, jilguero!!" i malauradament va trobar el que cercava...

Us presento el Cap de Cirurgia i Sutura fina del meu departament

Mentres a l'horitzó veiem arribar la furgoneta del RACC descobriem horroritzats que els cargols no són més grans, no, el que passa és que porten uns taps protectors de plàstic que tenen la mateixa forma, però que són una miqueta més grans per tal que les llantes quedin més maques. Fent una simple palanca amb el tornavís surten i deixen a la vista els veritables cargols. El senyor del RACC remugava "no, si cuando me han dado el número de matrícula y el modelo yo ya venía pensando que serían los chismes estos de plástico" mentres ens canviava la roda. Els cotxes tunejats que passaven direcció a la planura ens miraven de forma acusadora "mira que llamar al RACC para cambiar una ruedaaaa....estos dos seguro que son maricones". Finalment el Cap de Cirurgia i Sutura fina del meu departament i el Doctor marxaven amb la cua entre cames una hora més tard del que estava previst.

Un cop vam arribar a Centelles vaig guiar el meu col·lega fins a peu de via. Vam fer uns petits estiraments, vaig pregar a la verge de les luxacions d'espatlla que aquell dia no fes vacances i vam començar a tirar amunt.

El Cap de Cirurgia grimpant

El Doctor també grimpa

Al cap de pocs minuts i quan el terra ja quedava uns 15 metres per sota dels nostres peus el Cap de Cirurgia va començar a hiperventilar de forma sospitosa i a demanar de forma insistent que volia baixar ja que li estava agafant un atac de pànic a causa del vertigen. Vam arribar fins al final del primer tram i vam decidir abortar missió.

Què, abortem missió?

Tot i això, jo sabia que si tiràvem a peu per un caminet que hi havia al costat arribaríem al final del segon tram còmodament i a partir d'allí la via ja no puja més, sinó que avança en horitzontal. D'aquesta manera procuraríem salvar els mobles i quedar com a homes de veritat. A més a més, l'altre alicient que ens presentava aquest tercer tram era un pont tibetà espectacular que no vaig poder creuar la darrera vegada que havia estat per allí. L'estat físic del pobre Cap de Cirurgia al final de la pujadeta era deplorable. Ens vam separar momentàniament ja que jo volia creuar el pont i ell no. Un pont tibetà consta bàsicament de 3 cables d'acer tensats: un per posar-hi els peus, l'altre per posar-hi les mans i el tercer per assegurar-te.

Un cop vaig ser a peu de pont vaig començar a creuar-lo, i abans d'arribar a la meitat el buit que sentia sota els meus peus juntament amb la sensació que els cables d'acer no estaven tot el tensats que a mi m'hauria agradat van fer que reculés. Una derrota més en aquell dia que preteníem dedicar a la testoesterona.

El Doctor s'escagassa a mig pont tibetà...

Per acabar-ho d'adobar, mentres enfilàvem la retirada cap al cotxe ens vam creuar amb un matrimoni de 50 anys que s'ho estaven passant d'allò més bé tot pujant paret amunt.

-Marxem perquè se'ns ha fet tard...

-Ahh molt bé. És maca eh la via?

-Sí, sí, molt maca.

Un cop al cotxe tot eren promeses del tipus "uii la propera vegada que vingui, com que no hauré sortit la nit anterior segur que l'acabem..." mentres per dins procuràvem trobar una escusa convincent per donar a les nostres dones quan arribéssim a casa, abatuts, humiliats i amb els calçotets tacats.

Trajinant la Barretina a Les Mediterranéennes de Leucate

2008-08-06T10:23:00.004+01:00

Trajinant la barretina de nou.

Just arribar de Vimbodí, a les 8 o les 9 del matí de diumenge, vaig tancar els ulls 3 horetes, i cap a les 12 vam agafar el cotxe de nou amb la Céline i la Nadége per dirigir-nos cap a Banyuls sur Mer, prop de Perpignan per dos motius. El primer era veure l'espectacle còmic-musical amb elements de transvestisme d'Octave Octavia, un amic de la Nadége que casualment estava aquells dies actuant per allí. Tot i ser en francés em va fer molta gràcia.

Octave Octacvia en un moment de la seva actuació.

L'altre objectiu era dirigir-nos l'endemà a Leucate per gaudir del festival Les Mediterranéennes pel qual la Cé havia fet alguna col·laboració en la promoció.
Al dèficit d'hores de son que acumulava del cap de setman s'hi afegia el fet que les dues nits que passàvem fora ho feiem dormint al dur terra de càmping.

Menjant al dur terra del càmping

Vam poder veure dEUS i Sonic Youth, i encara que les condicions del festival eren realment favorables (els concerts es feien de nit i a la platja, sonava molt bé i no hi havia gaire gent) vam arribar a la conclusió que cada vegada ens agrada menys anar a concerts. Els meus motius son els següents:

-Trobo que els artistes tenen poques idees a l'escenari. Veure un concert de dEUS és un pal amb totes les lletres. Toquen i sonen prou bé, però la veritat és que prefereixo anar a un show on l'artista m'ofereix alguna cosa més que una mera interpretació del que ja fa al discs. Jo recomanaria a totes aquestes bandes on els músics toquen clavats a terra com a estaquirots amb cara de patir una tortura interior que féssin un tour pels pobles de Catalunya en època de festes majors. La estrellitis i les posturetes de rock star queden molt bé, però avorreixen fins a la sacietat i ja n'estic fart i tip. Mil vegades abans un concert d'Hotel Cochambre que un de dEUS.

-El rock'n'roll ens ha enganyat a tots i ens ha fet creure que no es pot gaudir d'un concert si no estàs a peu d'escenari dret aguantant aglomeracions i sense poder veure ni sentir res amb condicions. El millor del cas és que ens ho hem empassat de mala manera i així els promotors poden apretar l'aforament fins a tractar al públic com es tracta als borregos. Reivindico des d'aquí el retorn als concerts d'auditori ben assentat cada u a la seva cadira, veient-ho i sentint-ho tot com Déu mana. Encara que amb això ha passat com amb el futbol, les xifres dels catxets són tan astronòmiques, que necessites un aforament rebentat per tal que els números surtin. A la vegada l'artista, amb tota la raó del món, si se sap amb poder de convocatòria, augmenta el seu catxet per tal de no ser l'únic que no s'enriqueixi amb tota la jugada. D'aquesta manera anem especulant i augmentant els preus de tot plegat fins a límits irracionals. Si no, com és que per veure a Tom Waits en directe s'han de pagar uns desmesurats i irracionals 150 euros?

Per mi, que se'n vagin a cagar. Si no és per la patilla, no m'hi veuràn gaire als festivals de rock.

dEUS, quin pal.

La tornada va ser terrible, amb una sensació de somnolència constant al volant i una paradeta a boxes inclosa en una area de servei prop de Girona per dormir una hora i mitja tots dos com dos socs. Les dues nits anteriors a la tenda esquivant pedres i bonys del terra i el despertar precoç absolutament sofocats i mullats de suor a primera hora de matí van fer-se notar hores més tard a la carretera.

Són curioses les constants referències als Països Catalans que els mateixos francesos de la zona fan. Fins i tot hi ha un programa de ràdio on ensenyen català als francesos, tipus "Digui, Digui"

La BCR a Masllorenç i Vimbodí

2008-08-06T08:40:00.011+01:00

Masllorenç

Seguint amb la gira que ens està portant de poble en poble aquest estiu, aquest cap de setmana ha estat el torn de Masllorenç (Baix Penedés i a 10 Km de Bràfim, on vam tocar la setmana passada) i de Vimbodí (La Conca de Barberà).

A Masllorenç ja hi havíem anat l'any passat i com que vam agradar molt, repetíem. Crec que amb el nou show (els monos de mecànics, la coreografia, les noves cançons...) vam continuar agradant i suposo que acabarem tornant-hi en properes festes majors. Per nosaltres, encantats, encara que a vegades s'ha d'anar en compte ja que quan agrades molt en una zona, tots els pobles del voltant també et contracten amb la cual cosa pot passar que cremis aquella regió en 2 o 3 anys i que al final la gent estigui farta de veure't. Per allí ja comencem a ser redundants, i encara hi hem de tornar a finals d'agost ja que toquem a Salomó. Observacions apart, sempre és un plaer tocar per allí ja que ens tracten molt bé.

Alguns fans al final de concert es van voler enfundar els monos vermells.

Un cop vam acabar el concert i ja de dia, ens vam unir a la batucada que es va passejar per tot el poble despertant als veïns i demanant-los que ens tiressin una ampolla de cava.

La Batucada a altes hores.

Vam anar a dormir tard, molt tard, a una casa de turisme rural que hi havia a Rodonyà, el poble del costat.

Alhora de dinar els nostres tècnics també "loven" el Coche Rojo.

L'endemà l'objectiu era Vimbodí, a uns 40 km d'on havíem perpetrat el crim la nit anterior. Ens havien citat a les 18 de la tarda per fer les proves de so tot i que tocàvem a les 4 del matí!!

El Doctor a la dreta. A l'esquerra els tècnics muntant el que ja hauria d'estar muntat fa 3 hores.

Aquesta poca astúcia en la confecció dels horaris sol ser més freqüent del que pot semblar. Passa sempre que toquem amb una súper orquestra (com era el cas). Nosaltres hem d'estar ben d'hora a lloc per provar so primers i després tornar a recollir tot el material ja que més tard venen els de la orquestra en qüestió, fan la seva prova de so i ja deixen l'escenari preparat per la seva actuació. Nosaltres vam arribar puntuals com un clau, però l'orquestra portava més de 3 hores de retràs en el muntatge de l'escenari...La cosa estava vista per sentència: "Avui no fem proves"
Almenys podríem dedicar tota la tarda perduda en aquell poliesportiu a jugar a futbol.

Preparant la porteria.

El pitjor de tot no era el fet de no fer proves de so (més d'una i de tres vegades hem sortit a tocar "a pelo"), el pitjor era que els cantants de la orquestra portaven "pinganillo" i que per tant no hi havia monitors (bafles de referència encarats al músic per tal que pugui sentir què està tocant ell i la banda). Un cop més la precarietat laboral s'apoderava del futur immediat de La Banda del Coche Rojo. Vam trucar al representant:

-Senyor X, portem aquí des de les 6 de la tarda i no hi ha hagut manera de fer proves. A més a més no hi ha monitors ja que la orquestra porten sistema Ear In que com vostè sap son d'ús personal i intransferible...No toquem.

-Ostres nois, no puc perdre aquest poble. Feu-ho com pugueu que segur que tot sortirà bé.
-No, si ja...

Quan l'orquestra va acabar la seva actuació, cap a les 3:30 de la matinada va venir el de la comissió de festes tot assenyalant-se el rellotge i una miqueta mosquejat:

-Si heu de començar a les 7, ja no cal que comenceu, eh?
-Està absolutament tot per muntar encara.
-Jo us he pagat perquè toqueu de 4 a 7, si no comenceu ja...
-Nosaltres hem complert amb tot el que se'ns ha dit: portem aquí des de les 18, tu ens has vist, i hem de fer ara a corre cuita el que no s'ha pogut fer a la tarda. És materialment impossible començar immediatament, fes-te a la idea que això necessita una preparació.

Els tècnics de la orquestra (els que s'havien retrassat) mentrestant fent potineries a dalt de l'escenari amb una desgana que matava. L'Orquestra Escala Royal és un engranatge fi de fer patxanga que es belluguen amb el seu propi equip (molt bon equip, això sí) per tota la península i que costen 15.000 euros (5 vegades més cars que nosaltres). El primer que van fer els tècnics en arribar a Vimbodí (3 hores més tard del que haurien d'haver arribat) va ser despenjar la senyera que hi havia penjada a l'escenari. Un acte de molt mala educació tenint en compte que no estàven a casa seva. Venien de Toledo i els tècnics que porten estan suficientement cremats muntant i desmuntant tota la parafernàlia com per després del seu concert haver d'aguantar un altre actuació que els hi endarrereixi encara més l'hora de dormir. Un cop més ens vam enfundar el mono de fer fenya fins al fons i vam sortir al ruedo a empastifar-nos bé les mans del greix i de la quisca que brollava sens fi del bell mig d'un plantejament potiner des del primer minut.

I tot i les mancances escèniques (tocar sense monitors, el tècnic de monitors llegint un llibre mentres nosaltres perdíem la veu demanant-li que si us plau ens puji, almenys, la refrència dels side fields) el concert va sortir rodó gràcies, en gran part, a la entrega i trempera del nostre cantant, que va rubricar una actuació estelar, i va fer que tothom es contagiés de la seva bona disposició i energia. Un 11 pel Trempat del Bages. També cal fer menció especial a una espontània que va pujar a l'escenari a "Baila Morena" i que va erotitzar tot el pavelló amb una dansa d'allò més seductora amb un, llavors més que mai, Trempat del Bages. Per treure's el barret, us ho prometo.

La gent s'ho va passar molt bé, i nosaltres també!!

Després del concert el noi de la comissió de festes va tornar en so de pau, content amb el resultat i amb 10 euros a la mà per comprar-nos dues samarretes. Com sempre, la cosa va acabar bé i amb un somriure.
I sense entretenir-nos massa vaig preferir marxar a corre cuita ja que m'esperava encara un dia molt llarg...

(continuarà al següent apunt)

Errors gramaticals adorables d'una francesa a Barcelona (IV)

2008-07-28T12:37:00.004+01:00

-No me brusquees enlloc de no me zarandees.

-Un piensamiento enlloc de un pensamiento.

-Me duelen las costas enlloc de me duelen las costillas.

-Groseridad enlloc de grosería.

-Crematura enlloc de cremallera.

-Cuando muevo el brazo me lanza toda la espalda enlloc de cuando muevo el brazo me tira toda la espalda.

La traca final d'avui és la següent:

-Gluante enlloc de pegajoso.

-Vamos a colar enlloc de vamos a hacer cola.

Tot i que de tant en tant usi aquest humil bloc per difondre merescudes represàlies, segueix sent tan adorable...

La desfeta de Belianes, la refeta a Bràfim

2008-07-28T09:17:00.008+01:00

"Si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà" diu en Murphy. Després de Sant Esteve Ses Rovires dijous passat, divendres i dissabte teníem bolo a Belianes (Urgell) i Bràfim (Alt Camp). Com que la distància entre un lloc i l'altre és de poc més de 50 Km i els horaris dels concerts serien molt castigadors vam decidir quedar-nos a dormir a l'Antic Balneari de Rocallaura, tot un descobriment.

Divendres a la nit vam tocar amb la orquestra Hit Beat a Belianes. El seu set va anar prou bé tot i que el públic no estava especialment eufòric. Pel que feia a nosaltres, el nostre estimat Trempat, el cantant, estava en baixa forma i vàrem haver de treure del repertòri part de l'artilleria pesada, amb la qual cosa ja anàvem justos per cobrir el temps pel qual ens havien contractat. A meitat de concert van començar a succeir un seguit de fenòmens misteriosos que ens van complicar força la vida i ens van recordar la precarietat que ens persegueix: Resulta que de cop i volta els monitors (altaveus de referència que van encarats al músic per tal que senti el que està tocant ell i la banda) van començar a fer coses rares i al mateix moment els sintetitzadors es van desafinar 1/4 de to per sota. Pels qui no estiguin familiaritzats en l'ús d'instruments, diré que és teòricament impossible que això passi. És com tenir una calculadora que quan li marques 2+2 et respon que són 4,3. No és una disfunció que es pugui entendre de forma lògica. Tot plegat molt absurd. Per la meva banda, el meu amplificador també feia pujades i baixades d'intensitat, i encara ens quedaven ben bé 90 minuts de show!!!

Vam anar trempejant com vam poder, però el cas és que tothom, fins i tot el menys educat musicalment parlant va notar que allò que passava no era normal ja que la sensació de desconcert que vam transmetre era evident.

La desfeta de Belianes (gràcies als qui us vau quedar i ens vau mostrar el vostre suport)

El motiu de que tot anés així intuim que foren fluctuacions en el fluxe elèctric. Podria ser que a partir d'un moment determinat de la nit, hi hagués una demanda important d'electricitat en algun lloc proper a on estàvem i no arribés el subministrament per tots. No és extrany, moltíssims pobles tenen unes instal·lacions elèctriques que fan por (sense terra, amb una intensitat insuficient...), però quan els tècnics es queixen les respostes dels ajuntaments solen ser:

-Escolti'm, aquesta instal·lació no està en condicions...Que pot venir el lampista del poble?

-Home... aquí s'hi va connectar la Salseta la setmana passada i no hi va haver cap problema, eh?

I tot arreglat: si la Salseta s'hi va connectar...

Vam acabar com vam poder i ja de dia vam enfilar cap a l'Antic Balneari de Rocallaura a oblidar-ho tot...

Al Balneari vam poder passar el dia següent tranquils amb la curiositat que alguns membres del Sindicato del Riff, una banda com ara nosaltres que aquell cap de setmana feien un recorregut similar al nostre però a l'inrevés, també estaven allotjats allí.

Germanor alhora de dinar: Sindicatos & Coches Rojos

Hostilitat alhora del Waterpolo: Sindicatos Vs. Coches Rojos

Cap a les 20h de dissabte vam arribar a Bràfim on tocàvem amb La Orquestra Mitjanit. Jo no les tenia totes que el fotut teclat no seguís desafinat. A les proves de so vam comfirmar que sortosament tot anava bé.

Més val que el Mestre Subarroca (pal·ladí de la festa major) comenci a prendre mesures urgents contra la seva imminent alopècia o perdrà el títol de membre més guapo del grup...

Els monos vermells esperant a sortir al camerino abans de l'actuació

El concert en si va ser molt satisfactòri pel que fa a la nostra execució i a la resposta del públic, molt nombrós durant tot el show, ara bé, els problemes amb l'electricitat seguien i, tot i que per sort el teclat va mantenir l'afinació, ens vam quedar sense llum 3 vegades durant l'actuació i el meu pobre amplificador va seguir fent coses rares degut a l'inestable fluxe elèctric. El millor del cap de setmana, però, estava per venir: a Belianes, quan ja surt el sol després del concert, tots els joves borratxos es dirigeixen cap a un prat que hi ha al costat del recinte. Llavors arriba un camió carregat amb 8 o 10 machus (burros) i s'organitza un rodeo. Els borratxos intenten muntar-los i els burros no es deixen. Va ser molt gran tot plegat. No us perdeu el video que vaig filmar dels jenets muntant els rucs.

------------------------------------------------------------------------------------------------- A la nit, des de Mataró, vaig poder gaudir dels focs artificials que organitzen per Santes, la seva festa major. Per primer cop a la meva vida uns focs artificials em diuen alguna cosa i em deixen bocabadat.

El Coche Rojo a Sant Esteve Ses Rovires

2008-07-25T13:52:00.003+01:00

Seguint amb la precarietat i la mala sort que aborda any rere any a La Banda del Coche Rojo i que ha fet que en 4 anys de vida ni una de les temporades estivals hagin passat sense problemes greus a resoldre (una vegada una empresa de so ens va deixar penjats a mig agost, una època on és pràcticament impossible de trobar alguna empresa que li quedi algun equip lliure). Aquesta temporada haurem de veure com a meitat de l'agost ens marxa el bateria a estudiar a Dallas. A priori sembla senzill de resoldre, però resulta que el període estival molts de nosaltres treballem més que mai i a sobre TOTS els caps de setmana d'ara fins a setembre hi tenim plantats dos o tres concerts. Amb això el que vull dir és que s'ha de preparar un repertori de tres hores (unes 40 cançons empalmades i modificades pel correcte flow de la festa major), amb un sol assaig i amb un bateria que de dilluns a divendres viu a La Fatarella (lluny, molt lluny...). Res, però, impedirà que continuem amb el "Precari Tour 2008".

Ahir a la nit teníem un concert força important en el que havien de sortir un seguit de coses bé per tal de no afegir més dificultats al nostre miserable destí. Calia grabar l'audio del concert per tal que el nou bateria pugui veure com ens ho fem en directe per empalmar les cançons que ell té dels artistes originals. Calia estrenar el nou alcoholímetre que vam comprar pel show. L'antic ja no acabava d'anar bé ja que tot i practicar els controls d'alcoholèmia amb persones del públic borratxes com a cubes, l'aparell deia que podien conduir sense problemes. El nou ens va permetre detectar ahir a una borratxa que va pujar a l'escenari. Estrenàvem també les noves samarretes per aquesta temporada i a més a més, venia a veure'ns per primera vegada el que serà el nostre mànager de cara a l'any que ve. Realment massa coses podien sortir malament...

Jorjito amb la nova samarreta

Però curiosament res va fallar. Vam tocar de forma prou solvent com perquè el nostre mànager no es posés les mans al cap, amb una miqueta de sort el nou bateria tindrà prou bon material per escoltar el repertori que ha de tocar sense que se li escapi un somriure maliciós per sota del nas, vam vendre alguna de les samarretes i fins i tot l'alcoholímetre nou sembla ser que funciona de forma precisa.

El Trempat fotent-li trempera

La única nota negativa a la nit la va posar un petit sector del públic que van tirar varies vegades a l'escenari glaçons de gel i fins i tot un ou. Una gracieta que em fot molta ràbia per diversos motius:
-És perillós i ens poden fer mal.

-És una gracieta covarda ja que qui ho fa queda automàticament camuflat per la gentada.

-Ens posen en un compromís ja que si ens toca algun dels projectils hem de cancel·lar el concert.

Crec que si ahir hagués vist qui ho feia no m'hauria pogut aguantar de baixar i arreglar-ho mano a mano ja que ho va repetir 4 o 5 vegades.

El públic de Sant Esteve Ses Rovires

Ave Iesso (II)

2008-07-20T21:24:00.013+01:00

A Guissona (La Segarra, Lleida), antigua ciutat romana de Iesso, cada any disfressen (literalment) tot el poble d'època i dediquen un parell de dies a fer tota mena d'activitats relacionades amb aquest passat com ara mercats, rutes turístiques per les runes romanes conservades i una bacanal. Aquest any, per segona vegada consecutiva, hem estat contractats per posar música a l'excés d'excessos que suposava "La XIV Bakanal de Iesso". Val a dir que en vistes a com va anar l'any passat, teníem la data ben marcada al nostre calendari.

L'escenari instal·lat just a sobre de la font romana que despunta per sota les faldilles.

Igual que l'any passat la festa va tenir lloc a les antigues fonts romanes que hi ha als afores de Guissona. Els membres de l'organització van escoltar les nostres súpliques augmentant les dimensions de l'escenari un parell de metres millorant completament les condicions per poder tocar. En general els organitzadors de la Bakanal procuren cada any millorar respecte a l'anterior. Tot i això vam trobar a faltar una de les estàncies més característiques de la Bakanal de Iesso, el Pikaderum. El Pikaderum era un espai amb una enorme estesa de matalassos a terra delimitat i tancat de l'exterior per parets de llençol per no ferir sensibilitats ja que a dins s'hi organitzaven típiques orgies romanes.

-Ostres, com és que aquest any no heu muntat el Pikaderum?
-Sí que l'hem muntat, sí...no te l'acabaràs pas aquest any el Pikaderum. Mira al teu voltant. Tots aquests camps que veus son el Pikaderum d'enguany.
-Ahh, no m'hi havia fixat, perdó, és que venim de Barcelona....
-Passarell.

Un poble sencer disfressat de romà i sota els efectes de la ingestió massiva d'etanol. Sona bé.

Per entrar a la Bakanal has de tenir 18 anys. Cada generació de quintos (aquest any la del 90...) s'estrena a la Bakanal fent de cambrers tot servint el beure i el menjar als veterans.

Ens vam posar les botes a cop de fideuà i estofat.

Després de sopar hi ha el concurs de retòrica on els aspirants a Cèsar i Cleopatra presenten les seves promeses electorals per convèncer al poble que la seva és la millor candidatura. Després anem nosaltres. Vam tocar més que mai, acabant de dia.

Indiscutiblement el millor de La Bakanal és que hem de tocar disfressats de romà.

El mestre Subarrocan (paladí de la festa major) plantant el Back Stage darrera de l'escenari. A la matinada algun borratxo s'hi va colar per dormir la mona...

El Doctor ha estat víctima de la guerra de petons que a mig concert es va organitzar.

Igual que l'any passat, vam aguantar el tipus fins al matí observant com arriben a ser de desfassats la gent de poble quan estan de festa major i beuen massa. Fins l'any que ve, no?

Ave Iesso!!

14 juillet - Vive la France

2008-07-15T19:31:00.006+01:00

Avui, no es el Doctor escrivint sino la francesa de Barcelona que fa errors gramaticals "adorables"...

He decidit escriure aquest post en catalá així que trobareu encara més errors, espero tan adorables com els altres.

Ahir va ser el 14 de juliol...i a França es un dia molt important ja que es l'equivalent del 11 de setembre aquí: el día de la festa nacional. I per casualitat, aquest cap de setmana ho hem passat a França! Rodeados de familia i amics que no parlen castellá, i encara menys catalá, va ser una molt bona oportunitat per evaluar el nivell de francès del Doctor...ahí vamos:

ERRORS GRAMATICALS ADORABLES D'UN CATALÁ A CANNES (I)

- une tente verte en lloc de une teinte verte (una tienda verde en lloc de una tinta verde)
- se bâtir en lloc de se battre (construirse en lloc de pelearse)
- Compétence en lloc de concurrence (capacidad en lloc de competencia)
- L'idiom en lloc de la langue (el idioma)
- Grosseritee en lloc de Grossièretés (grosería)
- Hongarie en lloc de Hongrie
- El comput en lloc de el ordenador

Que bonita manera de dir: Vive la France et Vive l'Idiom Française !!

(tú tb ets adorable...)

La guitarra del Doctor

2008-07-11T20:36:00.005+01:00

El (bon) Doctor feia dos anys que s'estava construint una guitarra flamenca de luthier. Finalment avui l'ha acabada. Han sigut dos anys de visites més o menys periòdiques al Poble Espanyol on, en un dels tallers d'artesans, el Santiago i la Cecilia, una parella de joves i talentosos luthiers, l'han anat guiant. Esperem que el seu col·lega de professió, el Doctor Ripoll, a qui tants disgustos ha donat estigui finalment orgullós d'ell. Gran part del procés no ha pogut ser immortalitzat fotogràficament perquè vaig passar el llarg període que va de gener a juny del 2007 sense càmera. Si voleu rememorar el gran dia que, per fi, me'n vaig comprar una a Andorra cliqueu aquí. Faré un ràpid repàs gràfic del procés de construcció.

La tapa d'avet per la cara de dins amb el ventall i els travessers que li donen resistència i que influeixen en el so.

Encolant el màstil a la tapa.

Encolant els aros a la tapa i al taco del màstil amb cola de peix que fot una pudor de mil dimonis.

Encolant el fons i els aros amb una lleugera pressió constant a base de petites molles. El màstil encara no té el gruix final.

Centrant el pont. Fenya de precisió milimètrica per no alterar l'afinació de l'instrument.

Encolant l'avorrit pont a la tapa amb un sistema de contrapesos per tal de no deformar-la

El Doctor vernissa que vernissaràs.

Elaboració de l'os.

El Mestre Luthier desvirgant la guitarra un cop posades les cordes. Moment precís en que la guitarra diu la seva primera paraula.

Pel poc que l'he poguda escoltar sembla ser que té molta potència tímbrica i uns bons greus. És també molt còmoda de tocar i sembla ser que afina bastant bé (a diferència de la guitarra que tenia fins ara). Aquests dies se l'ha de deixar reposar i que la fusta vagi assimilant els 50 Kg. de tensió que exerceixen les cordes sobre el sistema. A la propera sessió s'han d'acabar de fer alguns ajusts i adaptar-la a poc a poc a la meva forma de tocar.

La secreta recepta del pa de cigala

2008-07-09T14:50:00.005+01:00

Tot buscant per internet he trobat una recepta secreta. No sé fins a quin punt és ètic que desvetlli el secret que generacions i generacions de cuiners han anat fent correr de boca a orella.

S'agafa 1/2 kilo de farina integral barrejada amb farina blanca de força...

...necessitem també 43 grams de llevat fresc...

...es barreja i se'n fa una massa elàstica i humida...

...es deixa reposar la massa per primera vegada (més tard haurem de repetir l'operació)...

...la massa creix!!!

Ara ve el quid de la qüestió: se li dona forma de cigalot i ja està a punt per entrar al forn durant 40 minuts...

i aquí tenim un bon pa de cigala!!!

El Coche Rojo a Ciutadilla i Ordino

2008-07-09T08:39:00.005+01:00

Poques coses a destacar dels dos últims concerts a Ciutadilla i Ordino:

-Hem estrenat una simpàtica coreografia pel mix Michael Jackson on els 5 ballem i fem el pallasso.

-A Ciutadilla vam tocar malament. A Ordino molt bé.

-El mix TV ("Bola de Drac Z" i "Oliver y Benji") com ja intuïa és tot un èxit.

-És complicat tocar després d'Hotel Cochambre.

-Andorra és molt lluny per anar-hi a tocar i està ple de radars de velocitat. Sembla ser que també tenen un govern recaudador. A la meitat d'un túnel el límit de velocitat canvia de 60 a 50 i només t'ho indica una senyal lluminosa del sostre. Acte seguit, però, hi ha un radar que et fot un cop de flash a la cara. Espero haver sortit guapo almenys.

Ciutadilla

L'Infant Ricard fent un solo des de l'altre costat del piano. Renoi amb l'Infant...

Rúbrica

2008-07-04T10:46:00.004+01:00

Avui he anat al banc a obrir un compte corrent i m'han fet firmar el contracte. Com és que sempre que haig de signar un document em surt una signatura de nen de parvulari?

Imparcial

2008-06-30T23:38:00.009+01:00

Per celebrar la victòria de la armada invencible, Antena 3 han retransmès un reportatge on es veia com es van anar vivint els minuts de la final en diferents contextos i realitats. Els escenaris escollits han estat una base militar espanyola a Sarajevo, un equip de futbol format per senyores de la tercera edat de Jerez de la Frontera, un poblat gitano, una central de bombers de Madrid, un centre de nens amb síndrome de Down i un bar d'Euskadi. El més curiós del cas és que els únics personatges de tot el reportatge que no els hi feia ni fred ni calor la victòria espanyola eren els del bar basc. En tots i cada un dels altres contextos es veia a la gent vivint el partit amb nervis i entusiasme patriòtic i celebrant la posterior victòria com en les millors ocasions, amb copa i puro.

Al moment del xiulet final esclata l'emoció continguda tants minuts i tothom comença a saltar i a perdre la dignitat (com sempre passa quan algun equip de futbol guanya alguna cosa): els militars s'emborratxen, un nen amb síndrome de Down li dedica una saeta a la selecció, alguna de les senyores de l'equip femení de futbol de la tercera edat comença a aixecar-se la samarreta mostrant els sostenidors, els gitanos s'aglutinen davant de la càmera i canten flamenc, els bombers encenen les sirenes de tots els cotxes del parc i al bar d'Euskadi un dels tres senyors que miraven el partit es posa a cridar "Campeones, campeones, oe, oe, oe" mentre els altres posen cares de circumstàncies i miren cap al sostre i de fons unes dones li diuen que calli i que no faci més el ridícul.

Han pogut enviar una unitat mobil a Sarajevo per buscar entusiastes de la selecció i en tot Euskadi només han aconseguit aquella tímida mostra d'eufòria de tres senyors que ni fú ni fà amb això del futbol? N'hi ha alguns que tenen unes ganes bojes de crear discòrdia...

No siguis cateto...

2008-06-23T14:40:00.006+01:00

Es tracta, sense cap mena de dubte, d'un cateto si el teu interlocutor usa almenys dues expressions d'entre tot aquest llistat:

-Estulviar quan vol dir estalviar

-Etivocar quan vol dir equivocar

-Gomitar quan vol dir vomitar

-Baix cap concepte quan vol dir sota cap concepte

-Venir-se abaix quan vol dir desmoralitzar-se

-Allavonses quan vol dir llavors

-Dingú quan vol dir ningú

-Felicitats pel pugrama quan vol dir felicitats pel programa

-No hu fica, quan vol expressar que no hi ha res escrit

-El senyor Diumenge quan vol dir el senyor Domingo (aquesta és real...bé, de fet totes ho són)

Errors gramaticals adorables d'una francesa a Barcelona (III)

2008-06-23T13:57:00.004+01:00

-Apareto enlloc d'aparato.

-Faltas de ortógrafo enlloc de faltas de ortografía.
-Egalizar enlloc d'igualar.
-La crecencia demográfica enlloc de el crecimiento demográfico.
-Digerir enlloc de dirigir.
-Tezudo enlloc de tozudo.

I la traca de Sant Joan és per:

-Joder, todo se rota enlloc de joder, todo se rompe.
-Hungária enlloc d'Hungría.

No és adorable??

Carbonitzat

2008-06-23T13:07:00.004+01:00

La meva mare amb els anys ha accentuat moltes virtuts. Una d'elles és la discreció i la no intromissió en affaires que li són aliens. Ja fa molts anys que respecta tot el que tant jo com el meu germà fem sense fer més que donar-nos la seva opinió i ajut. Amb les úniques coses que no ha aconseguit deixar de fer de mare és en dos aspectes:

-Concienciar-nos activament de la necessitat d'estalviar aigua i energia ja que són un bé escàs.

-Concienciar-nos activament en la necessitat de l'ús de la crema solar a l'estiu. Per qui no ho sàpiga, els efectes negatius dels rajos solars són acumulatius. La pell té memòria.

Anna, no llegeixis ni miris el que ve a continuació.

Ahir vaig anar a la platja. Anar a la platja és una activitat que mai m'ha agradat. Massa gent, massa calor i em resulta sumament avorrit, pero com no tenia ganes de quedar-me a casa, vaig animar-me i vaig anar-hi amb el meu germà i uns amics. Com ja havia vaticinat, la platja estava a petar, feia una calor terrible i a sobre la sorra cremava de forma insuportable. Fent cas als savis concells de la meva mare, vaig emportar-me una crema solar del factor 25 per tal de protegir la meva amelànica pell dels raigos. Vaig untar-me les zones de la meva anatomia on arribo amb les mans sense necessitat de demanar-li ajuda a ningú: cara, braços, clatell, espatlles, ronyons i cames. Com que estava de cara al sol vaig creure innecessari molestar a ningú per tal que em poséssin crema a l'esquena. Error fatal.

A la nit, a la casa vilafranquina de l'Eloi Voltà vaig començar a notar molèsties al meu socarrat dors.

-Ostres, Guillem, mira si tinc vermella l'esquena??

-Sí, una miqueta.

A destacar el traç potiner de les ditades a la zona dels ronyons

A veure qui és el guapo que es pot posar crema a si mateix a la zona dorsal...

Embolao

2008-06-21T17:45:00.006+01:00

Aquests últims dies m'he vist immers en un prell d'embolats. El primer de tots va tenir lloc ahir a primera hora de la tarda: havia de fer de dj al geriàtric pel qual treballava fa temps. Com que una vegada durant la temporada que hi vaig estar treballant vaig oferir el meu equip de só per fer una festa, cada vegada que tenen alguna cosa a celebrar amb els avis (11 de setembre, nadal, cap d'any...) em paguen perquè els hi faci de dj. Tornant al tema, quan vaig arribar em vaig trobar la paradeta preparada per la meva actuació. Vaig fer cremar la pista de ball a cop d'Abba, Chaval de la Peca, Bee Gees i Nino Bravo entre molts altres. El millor de tot, però, és quan els hi poso una versió súper orquestrada amb un cor de 200 veus blanques amb "Els Segadors" i pujo el volum. Sempre hi ha dos o tres avis que els hi agafa un telele emocional i han de ser assistits per ofeg mentre les auxiliars em diuen a sota vocce: "pero como se te ocurre!!" i jo els hi somric amb complicitat mentres agafo el microfon i canto ben fort "Caaaataluuunya trioooomfant..."

El Doctor fent bullir la pista de ball

L'altre embolao era el concert de fi de curs pels pares que els meus alumnes de guitarra elèctrica han (hagut de) fet. Ha estat un desfilar de debutants del violí i el piano que posant molta voluntat han ensenyat tot el que han anat aprenent durant l'any.

Alguns son tan petits que no arriben als pedals

I he pensat que és una llàstima que aprenguin més. És tan soprenent com sona la música intepretada per un debutant (sobretot el violí). Hi ha en el toc d'un novato una desestructuració en el tempo i en l'afinació en la que s'hi intueix i es palpa una pretesa estructuració. És el perfecte límit entre la música i el soroll. És una llàstima perquè a mida que vas aprenent a tocar perds aquesta virtut de fer soroll tan autèntic i quan intentes fer-lo sona a soroll, sí, però coherent i estructurat. Hem presenciat concerts d'autèntics genis en aquest sentit. Després ens ha tocat el torn al meu grup de guitarristes, i fins i tot he hagut d'acompanyar-ne amb la guitarra a un parell que ho han fet molt millor que jo. He passat autèntic pànic escènic davant de tantes iaies i pares que evaluaven com els progressos del seu fill es feien palès en l'execució de les peces que estaven interpretant en directe davant dels seus ulls acompanyats per qui al final de l'exàmen seria qui rebria les hòsties (si era que al final n'hi havia, que no n'hi ha hagut).

Entre el públic es divisen algunes cabelleres blanques de les iaies, autèntics Torquemada's de professors de guitarra elèctrica

Una girl band de l'escola que han sigut la gran sensació del dia

Mudança

2008-06-14T18:34:00.006+01:00

L'altre dia va passar una cosa curiosa: em trobava dins l'estació de metro de Maragall a punt d'anar a assajar quan de cop i volta de lluny vaig veure algú que anava vestit amb la samarreta de La Banda del Coche Rojo. Curiosament jo també portava la mateixa samarreta. Quan m'hi vaig acostar vaig veure que era el meu amic Shummum. Vam creure convenient fer-nos una fotografia per immortalitzar-ho. Com diria el meu intelocutor va ser còsmic.

El Doctor i en Shummum, un retrobament còsmic

Sens dubte una de les coses que menys desitjes que et demani un amic és que li ajudis a fer una mudança ja que per amistat ho fas. Per això cada vegada, poques per sort, que em trobo amb la necessitat de tirar d'amics per tal que m'ajudin a buidar i omplir pisos em sap molt greu i ho agraeixo de forma infinita. Avui dissabte hem hagut de buidar el pis del Passeig de Sant Joan de la Céline i portar tots els trastos cap al Guinardó. Per sort l'equip de voluntàris ha respost de forma incondicional i amb molt bona disposició a la nostra crida i ens hem pulit la feina en 4 horetes.

Alvarito i Monsieur Z carregant la furgona

Gràcies Monsieur Z, Alvarito, Mikkal i Laura, mai us ho podrem agrair prou i més tractant-se d'una mudança a un quart pis sense ascensor.

L'home que ens roba les dones segur que és argentí, no ho oblidem...

Pis buit

Pis plè

L'home que ens roba les dones

2008-06-14T18:31:00.002+01:00

No conec a l'home amb qui les dones pensen quan pensen en homes, però estic segur que és bomber i argentí.

Pentatònika Barata va a Getafe a veure a Metallica (i palma pasta tot tornant)

2008-06-03T01:00:00.006+01:00

Fa molts dies que no escric ja que l'extensió del que haig de descriure i el temps que tenia per fer-ho eren del tot desproporcionats.
Vaig marxar divendres a les 6:15 del matí. Estava orgullós de la meva tenacitat: havia aconseguit un vol d'anada i tornada a Madrid per 100 miseables euros. L'únic problema d'aquest vol tan barat era que sortia a les 6:15 del matí. El que no havia calculat quan el comprava era que si s'enlairava a les 6:15, com a molt tard havia d'estar al camp d'aviació a les 5:30 cosa que vol dir llevar-se a les 4:00. Hauria pogut agafar el de les còmodes 9:45 que només valia 10 euros més, però això hauria significat pagar més car el vol que el meu company Shummum, l'altre meitat de Pentatònika Barata. No estava disposat a perdre aquesta petita batalla contra ell. Per sort la meva santa mare em va acompanyar en cotxe.

La T-4

Un cop a Madrid (vaig arribar a les 7:15) vaig agafar un mapa i vaig visitar allò que em va semblar millor i que quedava més aprop: la plaza Colón i la seva bandera, el Retiro, la Cibeles, Chueca etc...

La Cibeles. Me la imaginava MOLT més gran...

A la nit em vaig reunir amb el meus amics de Foscor que casualment actuaven a la sala Ritmo y Compás juntament amb els gallecs Katarsis i els suecs The Shining. Abans de començar les proves de so els nois dels altres grups ja em van avisar que el cantant de The Shining és una miqueta problemàtic en el sentit que escup i insulta al públic, que es fa talls als braços en directe i que li agrada provocar. Un dels gallecs comentava "... joder, lleva los brazos hechos un Cristo, carallo..." Toquen un estil que ells batejen com a suicidal black metal. A mi em va semblar que feien una mena de música fosca molt ben tocada, amb actitud, credibilitat i molt bon so. El millor de tot, però, era el cantant. Era un tio inquietament seductor que sabia molt bé com i amb qui parlar. Llegia perfectament la mirada de les persones i s'adaptava magistralment al discurs que li convenia amb cadascú. Com els grans seductors. Aconseguia que la gent l'adorés. No obstant, era tan egòlatra que un cop tenia a algú seduït era capaç de despreciar-lo per incrementar encara més la seva imatge de mite. I el més bo de tot és que la gent es deixava despreciar. Tot això a l'escenari s'accentuava. Tenia una primera fila de noies entregades a ell que li subministraven alcohol i tabac a cos de rei. I ell, a canvi, els hi escupia el whisky que s'anava fotent directament de l'ampolla. Fins i tot es va apagar un dels cigars a la regió esternal. Un home entregat del tot al seu personatge. Em trec el barret.

La Sala Ritmo y Compás amb la baixista de Katarsis en plena feinada

Niklas Kvarforth, un personatge inquietantment seductor

Les samarretes de noia de The Shining

L'endemà em vaig reunir amb en Shummum a casa del Gabriel, un amic que ens va acollir a casa seva i al qui mai podré agraïr prou el bon rollo i la generositat amb la qual ens va rebre. Pentatònika Barata tornava a estar junta per perpetrar un petit cop estival, anant a veure a Metallica al Electric Festival de Getafe. El concert de Metallica no va estar mal. Van anar al gra tocant tots els hits que els fans esperaven. Era la quarta vegada que els veia i vaig constatar que comencen a estar vellets. M'explico: després de descarregar l'artilleria en una cançó de les accelerades, han de tocar una baladeta darrera per tal que el bateria Lars Ulrich pugui recobrar el ritme cardíac.

L'escenari petit...

L'escenari gran...

Pentatònika Barata durant el concert de Metallica

No avurriré a ningú amb el que vaig visitar al dia següent per la ciutat. Només diré que vaig fer el guiri visitant els llocs que s'havien de visitar (las Kio, el Km 0, La Latina...), vaig regar amb unes magnífiques canyes un bocata calamares i una tapa de morcilla de arroz i vaig tenir el plaer de conèixer a alguns madrilenys que, és cert, tenen un tarannà una miqueta diferent al de la gent de més cap aquí, i amb els qui vaig passar molt bons moments.

L'endemà un error de càlcul per la meva part, sumat als problemes de la immensa xarxa de metro Madrilenya van fer que perdés el meu estimat avió del migdia (com és que he perdut tants avions al llarg de la meva vida??). Amb una llàgrima gegant a l'ull vaig pagar els 85 euros que em costava el canvi de bitllet perdent irremeiablement la batalla de l'astúcia contra el meu amic Shummum. El balanç final del cap de setmana a Madrid per veure a Metallica frega els 400 euros. Espero que no vinguin massa sovint..

Bamba

2008-05-23T00:35:00.010+01:00

Fa dies que els engranatges de Pentatònika Barata s'han posat a funcionar una altra vegada per començar a preparar un nou cop. De moment no desvetllaré de què es tracta, no sigui cas que ens fallés, només diré que té relació amb el cartell de més avall. I és un gran cop difícil de superar.

Tinc una alumna (adolescent 150%) que está desitjant fer el viatje de fi de curs a Berlín per poder anar a botigues de roba que a Barcelona no existeixen.

Per contra crec que jo detesto anar a comprar roba. I també bambes. Aquesta tarda, però, el destí m'ha premiat amb unes hores mortes al centre. M'he convençut que aquell era el precís moment per aprofitar i comprar-me unes bambes noves: aquests dies que ha plogut les he passades canutes amb les bambes velles perquè tenien més goteres que la casa de Subarroca, el paladí de la festa major. He caminat tot el carrer Tallers on m'he trobat amb el meu pare. Ha estat realment extrany trobar-me al meu pare casualment al mig de la ciutat. Això no passa sovint. M'ha comentat que com que avui és dijous de Corpus a l'Ateneu Barcelonès s'hi podia veure el mític "Oucomballa". Ha sigut fantàstic tornar a veure aquest gran referent a la infantesa.

Ho sento Joanet, he publicat l'exlusiva de l'Oucomballa abans que tu. No me n'he pogut estar...

Després he entrat al Decathlon de la plaça Villa de Madrid i m'he mirat totes i cada una de les bambes que tenien. Un 95% no m'agradaven gens. I n'hi havia algunes que no estàven malament. Amb altres coses no tant, però amb les bambes no pots cometre cap ensopegada. Un petit error en el càlcul de la eufòria del moment et pot portar a comprar unes bambes que quan arribes a casa ja no t'agraden. Qui no té perdudes a l'armari pendents de ser estrenades unes sabates que van ser comprades fruit de la fogacitat de l'amor a primera vista? Jo dos parells. Així doncs, m'he fet amb dos dels tres exemplars que exposo a continuació:

OPCIÓ A

OPCIÓ B

OPCIÓ C

Aneu en compte quan us toqui a vosaltres anar a comprar roba. Jo anava amb intencions de sortir del pas, sense gaires ganes ni predisposició i m'he acabat gastant 150 euros en bambes...Les guanyadores han estat....opció B i opció C!! Malauradament tinc el trist pressentiment que les de la opció C han estat comprades de forma precipitada juntament amb allò de l'error de càlcul de l'eufòria...

En arribar a casa he llençat a la bassa les bambes que vaig comprar a Marroc i que m'han acompanyat durant un any i dos mesos. Han sigut unes molt bones bambes.

El repòs del guerrer

Moltes curiositats.

2008-05-19T18:59:00.006+01:00

Ara ja feia molts dies que no irrompia en escena blogaire degut a la gran feinada que he tingut últimament i a certes dificultats en la connexió a internet els dies de pluja (al·leluia, al·leluia el bon Jesús ens ha començat a reomplir els pantans). La feinada s'ha vist agreujada pel fet que el cap de setmana haig d'invertir l'horari ja que cada concert que faig m'obliga a arribar a casa mínim a les 8 del matí del dia següent...L'absència, però, ha estat força fructífera a nivell musical i hem passejat la patilla per:

-Les Pobles: Gran concert en una sala i un entorn magnífic a tocar del monestir de Santes Creus(Alt Camp) amb un públic que ja ens coneix d'altres ocasions i al qual agradem. A destacar un parell de curiositats de la nit: crec que aquest ha sigut l'escenari més petit al qual hem tocat en tota la història del grup. Tot i això vam poder fer el burro que és el que compta. Segona curiositat: la major part de la sala m'estava esperant ja que m'havien reconegut del Bocamoll, programa de TV3 al qual vam concursar ara fa mig any amb Pentatònika Barata i del que encara avui tenim l'honor de ser-ne els concursants més bocamolls que hi han participat. Sembla ser que el programa fa furor entre grans i petits.

El Jordi, el Doctor i el Jordi, fidels amics de Vilarodona

-Gimenells: Aquest és un cas curiós demogràficament parlant. Segons m'han explicat (jo he procurat documentar-me, però no he aconseguit treure'n l'aigua clara amb la qual cosa que ningú prengui les meves paraules com a certes) Gimenells és un poble del Segrià que va ser un lloc d'acollida de molta immigració en la post guerra. D'aquesta manera no és gens extrany sentir-se com en un poble d'Espanya on la major part de la gent s'adreça a tu en castellà, cosa poc habitual al bell mig del Segrià. Fa gràcia sentir com pronuncien "Yimenels". La segona curiositat (o no, veient la demografia de la zona) és que l'alcaldia de Gimenells és la única de tota Catalunya ocupada pel grup Ciutadans. La tercera curiositat de la jornada la van protagonitzar uns vilatans i els nostres tècnics de so. Es veu que quan van arribar al poble van preguntar a un bon home que passava per allí:

-Perdoni bon home, que ens podria indicar on és el Poliesportiu on avui a la nit s'hi celebra el concert?
-Sou els de la Banda del Coche Rojo? Quin de vosaltres va sortir al Bocamoll??

Quan vaig arribar al recinte i vaig saludar als tècnics em van tractar amb el respecte que es mereix una estrella mediàtica.

El nostre concert no va estar malament a nivell musical, però hi havia poqueta gent i força freda. Hi ha llocs on et fa la sensació que has fracassat i després et diuen que ha estat un gran concert. De fet és la segona vegada que hi toquem (i per nosaltres que no sigui la última).

Una primera fila de luxe rebent a la bèstia amb els punys enlairats i els dits en erecció

El mestre Subarroca, paladí de la festa major

-Sallent: A la magnífica comarca del Bages hi ha un poblet molt maco anomenat Sallent. A Sallent hi ha un esplai anomenat Roques Albes que enguany celebra 40 anys d'història. Per celebrar-ho van muntar un sopar de germanor i un concert després. La curiositat de la vetllada va ser el fet que a tot Catalunya hi plovia i la major part de bandes de festa major van haver de suspendre. Per sort, la gent de Sallent són gent de seny i veient la predicció del temps van traslladar l'esdeveniment a un embelat a recer de la pluja.

Crec que aquesta vegada els marcs sí agradaran al gran Bouvila. Deu tenir nova feina?

Hem d'agrair que ens van convidar a sopar una suculenta fideuà acompanyada de càntics d'esplai del tipus "Estribor qui guanya qui guanya. Estribor qui guanya babor" replicat a cop de "És babor qui guanya qui guanya. És babor qui guanya estribor". Un cop més vam tocar de forma solvent, amb irrupció a escena en calçotets incorporada, i la gent que hi havia (no massa) s'ho van passar prou bé i van ballar molt. La segona curiositat de la nit la va protagonitzar el meu back line (material per tocar) que abans de començar va dir que avui faria el concert Rita. Per una banda el pedal de canvi de registre del meu estimat Mesa Boogie no va voler fer el concert amb la qual cosa vaig haver de suplir la seva rebel·lia manualment mentre tocava. Unint-se a la rebel·lió, el pedal afinador tampoc va voler ajudar-me a afinar en totes les ocasions que el vaig sol·licitar i un cop més ho vaig haver de fer manualment amb un altre afinador que em van deixar. En resum, i per no avorrir als non connaisseurs, vaig salvar el bolo, però posant algun pedaç i 18 0 19 puntets de sutura fina dignes d'un gat vell o, com en el meu cas, d'un mestre de la patilla.

Passejant a Mr. Fidel

2008-05-08T21:30:00.011+01:00

Aquestes últimes setmanes he estat treballant la promoció de la gira que Fidel Nadal està fent per tota la península i que l'ha portat a Barcelona, Madrid i un parell de festivals a Granada i Albacete. A hores d'ara ell deu estar a Madrid descansant després de dos llargs dies de promoció que van culminar amb un concert ahir a la nit a la sala Apolo de Barcelona.

Fidel Nadal (a la dreta la inseparable bossa del Doctor)

Continuant amb la tònica dels últims temps en Fidel també és argentí (encara que de mare angoleña, per això és tan negritu). Si mireu a internet el seu currículum veureu que té una trajectòria força important amb uns 23 anys de carrera dins del món de la música, amb més de 15 discos editats i col·laborant amb artistes de la talla de Mano Negra.

En general els artistes són molt ganduls i capritxosos. Mai tenen ganes de despertar-se d'hora i menys per anar a fer entrevistes. A vegades et fan fer el paper de mare, i els has de renyar quan no hi ha manera de que contestin les entrevistes amb frases de més de tres lletres, o havent-li de pagar tot el que els hi ve de gust...En el cas del Fidel, hem hagut d'endarrerir totes les entrevistes del matí que hi havia programades fins després de les 12h. ja que abans d'aquesta hora és impossible treure'l del llit. Tot i així, un cop acabada la feina, la mateixa nit del concert no podia evitar sentir una certa nostàlgia. Serà per tot el temps que hem hagut d'estar batallant amb periodistes convencent-los perquè ens cedissin espai als mitjans per tal que hi col·loquéssim el nostre músic, o potser perquè m'ha caigut bé aquest rastafari llarguerut i m'he divertit passejant-lo (és un autèntic seductor en massa en el més pur sentit unisex). A més a més amb el Fidel ens portàvem especialment bé. Com que jo no li controlo gaire la trajectòria, no el tinc massa mitificat i el tractava de tu a tu agafant-li confiança de seguida. Ens preniem el pèl mutuament.

Fidel Nadal a la tele

Amb els pocs dies que vaig compartir amb ell ja vaig veure que està bastant acostumat a que la gent l'admiri, i això en el fons no ha de ser senzill de portar, diguem-ne que se't pot escapar de les mans fàcilment. Hi havia gent que se li acostava i li deia "te acordás de mi, hace diez años nos vimos en Mendoza?" i ell deia que sí. A Argentina és una celebritat, cada dos per tres ens parava algú del carrer perquè l'havien reconegut, sobretot argentins, clar. Un dia que vam anar de promo a Ràdio Ciutat Vella caminant pel Raval ens vam creuar amb un grup d'argentins que jugava a ping pong i ràpidament el van cridar i li van cantar alguna de les seves cançons. Ell va parar a jugar una estoneta amb ells, però vam haver d'emportar-nos-el perquè feiem tard a la ràdio.

Fidel Nadal jugant a ping pong amb fans

"Fidel, papá, andate a jugar con nosotros!!!"

Fidel Nadal a la ràdio. Amb aquest barret sembla un dels microfons...

Finalment ahir a la nit va haver-hi el concert a Apolo i va ser tot un èxit. Jo m'ho vaig passar molt bé. M'encanta anar a concerts i després poder entrar al backstage i veure com interactuen entre ells músics, fans, organització etc...Ahir el camerino semblava les Rambles, tothom que volia entrava ja que no hi havia segurates davant de les portes d'accés. Pels músics fou fantàstic ja que se'ls hi va omplir el vestuari de groupies borratxes. Vaig poder presenciar alguna escena d'atac directe a la yugular de la fan rebutjat amb una entrega de carbasses, això sí. Allà tothom intentava caçar alguna cosa, tant artistes, com amics d'artistes o gent de la organització...menys els de promo, clar. No és la primera vegada que veig algú a un backstage perdent el cul per tirar-se a una fan borratxa.

Fidel Nadal en escena

El que passa a Lleida.

2008-05-05T16:35:00.005+01:00

L'altre dia va sortir publicat als diaris de la província de Lleida la següent notícia:

"Cinc empreses de representació artística de les comarques lleidetanes han estat multades pel Tribunal Català de la Competència (TCDC) pel que considera "una conducta restictiva de la competència", ja que les cinc empreses van acordar repartir-se la representació en exclusiva de vuit cobles-orquestres gironines a l'hora de determinar en quins municipis podien treballar les formacions orquestrals per no fer-se competència mútuament..."

Podeu acabar-ho de llegir aquí.

En poques paraules el que està passant a Lleida (i que l'article no acaba d'explicar bé del tot) és que un grup d'empreses de representació artística usen mètodes poc nets i extorsionadors per tal de mantenir el monopoli ofegant tot intent de creixement d'altres petites empreses. La forma com actuen l'hem patit a la nostra pell per part d'un dels multats. Un bon dia vam rebre una trucada que més o menys va anar així:

-Hola nois, sóc jo, el vostre amic E.

-Home hola E, què tal tot?

-Bé, molt bé, gràcies. La família bé. Trucava per dir-vos que hi ha certes empreses de la comarca amb les que no està gaire bé que hi treballeu. Son potiners. Son gent que no es dediquen exclusivament a la representació artística. La majoria de vegades tenen dobles fenyes. Inclús n'hi ha un que de dia és farmacèutic i per fer-se un sobre sou organitza festetes majors de poca solera.

-Home E., a nosaltres mentres ens paguin el catxet i ens vagin passant fenya, ens és igual per qui tocar. No podem dir que no a ningú. M'entens?

-Correcte, però jo us aconselleria que a Lleida només treballéssiu amb les següents oficines: "S" management, espectacles"E" , representacions "R" i "P" produccions.

No li vam fer gaire cas i la contractació de bolos amb el nostre amic E. va baixar en picat. De fet a Lleida gairebé sempre treballem amb "els proscrits" que les serpotes més grosses volen escanyar motiu pel qual han estat multats. La seva tàctica extorsionadora es basa en presionar els grups per tal que no treballin amb empreses emergents "si toques amb aquests, no tocaràs ni amb mi ni amb cap dels meus amiguets". Dubto que la multa serveixi de res (facturen una quantitat de diners exagerada cada any), però tota la mala publicitat que se'ls hi pugui fer benvinguda serà per part meva.

I en honor a la retòrica tragicòmica del nostre amic E. avui haig d'explicar que jo també tinc dobles fenyes. Aquest matí a les 8:30 havíem d'estar a l'aeroport del Prat per rebre tot de treballadors d'una famosa marca de calçat esportiu que ara no citaré. Arribaven durant tot el matí provinents de tot el món ja que es presentava la col·lecció de l'any vinent a Barcelona. La fenya era força senzilla: rebre'ls i col·locar-los cada un al seu autocar o cotxe. A les 14h. ja havíem plegat i erem 230 euros més rics. De tot se n'aprèn, i de fet em podria haver passat tot el matí observant els personatjes que solquen la terminal. En destacaria dos exemplars:

-Un dels xofers que treballava per nosaltres era un tio d'aquests d'aspecte galantesc que està súper content de coneixer-se. Explicava acudits masclistes dels quals només reia ell de forma exagerada i procaç i em parlava a menys d'un pam de la cara. A la Céline li deia nena.

-L'altre personatge és més aviat un genèric. En tot grup humà sempre hi ha un individuu per qui tot està malament i el que és pitjor, ho verbalitza i tendeix a buscar-se còmplices. El fet que el vagin a buscar a l'aeroport com a les pel·lícules fa que el seu afany de protagonisme vibri d'emoció i encara boicoteji i trobi més pegues. Pobret.

...una famosa marca de calçat esportiu que ara no citaré...on digué "dic", dic "Dídac"

Potiners!! (2ª part)

2008-05-04T12:09:00.011+01:00

Em fan mal els tous dels dits i pateixo una miqueta d'estress auditiu tot i haver usat el mantell atenuador de 25 decibels dels meus meravellosos taps. Ahir a la nit teníem el segon bolo en dues setmanes que ens havia contractat el nostre amic Senyor X, aquest cop a Bell Lloc d'Urgell. A nivell d'infraestructura la cosa continuava tan infra (o més) que la setmana anterior quan el nostre amic i potiner Senyor X va entregar la sort del nostre destí a la gràcia i la tolerància d'un poble de la plana de LLeida. L'equip de so seguia essent totalment insuficient. Aquesta setmana m'havia trucat el tal Senyor X i la cosa va anar més o menys així:

-Mira, Eloi, a estos de Balaguer no els hi puc pas dir ara que no faran lo bolo de la setmana vinent a Bell Lloc. Fem el que pogam i us prometo que mai més anirau amb aquest equip. Enten-ho...

Així que vam presentar-nos al poble totalment venuts. Un cop arribats a lloc el cap de cirurgia del Coche Rojo, el nostre infatigable tècnic de so Iban, va mirar-nos de nou amb cara de preocupació i va sentenciar: "A la PA de l'esquerra (els altaveus de l'esquerra) no li funcionen els aguts-i va afegir de forma tranquil·litzadora- però no us preocupeu, farem el bolo... ".

Espero que en Bouvila no em titlli de potiner per no haver ajustat bé el marc...

Cap a la 1:30 estàvem al vestuari de la carpa on havíem de tocar a punt per posar-nos la granota vermella de fer fenya amb la que actuem quan de cop i volta el gran Subarroca, el nostre teclista i paladí de la festa major, va tenir una idea brillant. El cas és que a cada concert que fem procurem fer una irrupció a escena diferent. Per tal que us feu una idea, ens inspirem en la caràtula de presentació de la sèrie "The Simpson" que sempre és la mateixa, amb la particularitat que hi ha un petit fragment que varia a cada episodi (concretament quan tota la família es posa davant del sofà per mirar la tele). D'aquesta manera hem sortit a tocar fent la conga, o uns fent de torero i els altres de toro, o amb el cap cot i les mans darrera l'esquena en actitud de noi entremaliat que sap que ha fet una malifeta i ha estat enxampat per citar-ne alguns exemples... Així doncs, el nostre teclista va parir una nova forma d'entrada al show. Ho tenia tot estudiat: en escena llum vermella i les 5 granotes de fer fenya repartides per tot l'escenari. Mentres sona la sintonia de presentació del grup, apareixem els músics en calçotets, bambes, mitjons ben alçats i samarreta de la banda i després de saludar al respectable, ens posem el mono davant de tothom i arrenquem. Magistral. De la mateixa manera, un cop acaba el show ens tornem a treure els monos de treballar i desapareixem. Va ser un èxit rotund la nostra nova entrada. Personalment m'agradaria seguir fent-ne una de diferent a cada concert, encara que em temo que repetirem bastant sovint la fórmula dels calçotets. El concert va ser molt gran, la gent s'ho va passar bé i vam tocar prou correctament tot i els contratemps del so. Cap al final, una persona del públic ens deia "escolte, aquest altaveu d'aquí no sona pas gaire".

El Doctor, El Trempat i en Jorjito abans de perpetrar el show

Un cop acabat el show vam tornar cap al vestuari en calçotets quan de cop i volta un sector del públic amb un alt percentatge d'alcohol en sang van entrar. Tot baixant-se els pantalons i cantant mentres picaven contra la paret ens van demanar que pujéssim una altra vegada, que no en tenien prou. Ens vam unir a la festa que portaven, però no vam tornar a pujar. Agraïm el seu gest ja que foren molt comprensius amb el fet que no podiem sortir a tocar de nou. No sempre passa.

Jorjito (bateria) i El Trempat (Veu) fent festa amb els vilatans.

Una tarda estúpidament complaent

2008-04-27T18:36:00.003+01:00

Avui m'he llevat a les 15h. Ahir vaig anar al llit tard sulfurat i desvetllat a causa d'una curiosa barreja de Red Bull i de verí de picada de representant que hores abans havien estat inoculades al meu torrent sanguini de forma voluntària en el primer cas i involuntària en el segon. El dia de moment me l'han salvat dos motius:
-Menjar una cuixa i dues ales de pollastre alast amb en Mikkal i la Laura tot gaudint d'una magnífica Franziskaner i de la deliciosa textura que presenta la pell del l'au cuita. El pollastre a l'ast m'agrada tant que a vegades em menjo els ossets petits de les ales i tot. Com un gos.
-Mirar una pel·lícula que teniem preparada per l'ocasió, "El Gran Marciano". Sens dubte una peli concebuda per ser vista un diumenge a la tarda. Molt riure.

Potiners!!

2008-04-27T07:00:00.004+01:00

Son les 7 del matí i, tot i que sóc una persona decent, encara no m'he posat al llit. Hi ha massa Red Bull fluïnt per les meves venes esmicolant les espectatives de dormir almenys en un període breu de temps. Com és que mentre anava en cotxe per la Ronda del Litoral m'estava morint de son i un cop he aparcat el cotxe a escassos 2 luxosos minuts de casa el cansament s'ha difuminat?

Fa 3 hores estava suat damunt d'un escenari d'un poliesportiu d'un poblet de Lleida el nom del qual acaba per "...de Segre".
Abans, però, hauríem de rebobinar fins al moment d'aquesta tarda que hem arribat amb els cotxes carregats d'instruments al poble. Hem entrat al poliesportiu i el nostre sofert tècnic de so, l'Iban, ens ha rebut amb una mala notícia: l'equip de so era totalment insuficient per fer del concert un espectacle digne "...però tranqui tio que farem el bolo". L'Iban només ve amb nosaltres quan pinten bastos. Només ell és capaç de fer sonar una llauna com si fós un disc d'U2.
El que passa és que ens fot ràbia que els representants retallin despeses del pressupost de l'equip de so per tenir una comissió més gran. No exigim que els representants sàpiguen d'equipament d'audio (que n'haurien de saber!!), només demanem que escoltin els nostres suggeriments i es deixin assessorar, si no el que acaba passant és que qui sona malament i porta un espectacle de llums lamentable son "els del Coche Rojo", no el representant. A més ens hem assabentat que no havien contractat només una empresa per fer el so, no. Eren dues empreses que s'havien hagut de fusionar per fer un únic show. Uns posaven els monitors (altaveus enfocats de cara al músic per tal que aquest senti el que està sonant a fora) i els altres la PA (altaveus pel públic) i els llums. Una potineria del tamany d'una casa de pagès. L'he trucat:

-Senyor X. Vull que sàpiga que el truco en so de pau, però miri, l'equip no té ni compressors, ni reverbs, ni equalitzadors per la PA que és més antiga que el caminar. Les llums son d'auto de xoc i els monitors del bateria no funcionen. Amb un equip així els que quedem malament som la banda, no vostè. Perquè no ens contractaven la producció a nosaltres que tenim una empresa de so amb la que sempre treballem que tenen un equip de molta qualitat i que ens el deixen a molt bon preu? Una producció d'aquestes característiques nosaltres li feiem per 1800 euros i quedem tots bé. Digui'm quan li ha costat?
-Home aquests nois de Balaguer m'ho fan molt bé i jo porto molts anys fent fenya amb ells. Pero dius que per 1800 estos de Premià m'ho farien amb un equip millor? Enten-me, jo no vull que quedeu malament, el que passa és que no sabia res d'aquest equip...
-Senyor X, jo tampoc pretenc que ningú es quedi sense fenya, i menys aquests xicots de Balaguer que han tingut un tracte, una voluntat i una dedicació exquisits amb nosaltres, però si les coses es pensessin una miqueta abans de començar...
-No et preocupis, jo ara vindré a veure què passa.
-Escolti, tampoc em sembla una bona idea venir a qüestionar la feina i l'equipament que tenen instants abans de començar a treballar amb ells. No em vull ni imaginar com estaran els ànims cap a les 7 del matí...

El Doctor amb dues noies armades amb la samarreta de la sort

A la 1:30 comencem a tocar tal i com estava acordat. Un concert un pelet fred pel que fa al públic, però molt millor musicalment que l'últim que vam fer. Una audiència situada en una franja edat pavil i adolescent, però força participatiu i agradable.

Deixeu que els adolescents s'acostin al Doctor

Mentre estàvem tocant "Zombie" de The Cranberries em crida el representant des de darrere de la cortineta del lateral de l'escenari:

-Eloi!! Molt bé el show, molt bé nois!! Escolta'm el concert que teniu amb mi la setmana vinent, també l'hem de fer amb aquest equip, vols que els despedeixi ara i encarreguem el vostre?

-..... -mentres anava fent el solo com podia.

-Clar, ara no pots parlar...

-Senyor X, ja el trucaré aquesta setmana...

No sé què farem. Hi ha massa gent "innocent" implicada en l'asumpte, però per molt que hi penso no arribo a trobar resposta a la següent pregunta: és just que a mitja cançó vingui el tal senyor X a preguntar-me si els hi treu el bolo als pobres xicots de Balaguer que, amb tota la bona voluntat, tenen un equip insuficient, i que han estat contractats per un incompetent que a la fi serà qui més benefici (econòmic) treurà d'aquesta jugada traidora?

Potineeeeers...