La benedicció de l'Infant

A la ciutat Boliviana de Copacabana, a la ribera (llaquera no seria millor?) del Titicaca, hi ha un santuari on cada dia s'hi organitza la "Bendición de las Movilidades". Amb aquesta curiosa activitat els monjos de la zona estan ben distrets beneïnt cotxes tot el (sant) dia. El xofer de cada cotxe guarneix el vehicle amb confeti, pètals de rosa i unes bandes amb imatges de la verge. Després compra cava o cervesa, reb la benedicció del sacerdot i buida les ampolles d'alcohol per sota del cotxe assegurant que en cas de col·lisió, l'Esperit Sant depositarà l'automòbil al marge de la carretera amb els seus ocupants sans i estalvis.

Bendición de las Movilidades

Aquella calurosa tarda de març, l'Infant i el Doctor s'acomiadaven a la ciutat de Puno, al Perú, a poques hores de Copacabana. El Doctor havia de tornar a Barcelona al cap de 6 dies mentre que l'Infant encara gaudia d'un mes de vacances i volia seguir la ruta per conèixer Bolívia. Després d'una emotiva abraçada, El Doctor posà la mà a la butxaca i en va extreure 20 Nuevos Soles tot pronunciant:

-Infant, guarda aquest diners i no hi pensis massa. Si durant el camí consideres que algun objecte que trobis ha estat creat per a mi, compra'l. Però només si t'ho diu.

-Així ho faré, Doctor. 

Fet aquest petit incís, que l'astut lector no pensi que ho és més que jo. Estic fent un post amb estructura de guió Tarantinesca, per tant, reteniu l'explicació inicial que més tard us farà servei.

El dissabte passat, veient que la ja imminent temporada em cau a sobre i que els caps de setmana d'ara a octubre vindran hipotecats, en la major part dels casos, per tones i tones de rock'n'roll, vaig decidir fer una escapada a Centelles, amb totes les predicions meteorològiques en contra, per escalar la Via Ferrata de les Baumes Corcades. L'entranyable Infant Ricard va voler afegir-se a l'expedició. 

Pel camí vam decidir aturar-nos al bar Novellas d'Aiguafreda per clavar-nos un entrepà entre pit i esquena (atenció lector, això també sortirà al final). En arribar a Centelles el cotxe va fer una baixada de revolucions i a partir d'allà començà a emetre un petit, però no per això menys inquietant, sorollet agut. Vaig trucar al meu mecànic de capçalera explicant-li com havia succeït tot plegat i em va aconsellar abortar la missió. Calia trucar al Racc. Amb l'Infant vam meditar una miqueta i com que ja érem a lloc, vam prendre la decisió d'avisar al Racc un cop haguéssim coronat el cim. 

La via és senzilla, tot i això l'Infant anava lent com una velleta i es posava nerviós i remugava cada vegada que havia d'obrir un dels mosquetons de seguretat. Jo me n'anava enfotent ja que no sabia que mentrestant ell preparava en silenci una petita venjança. La darrera vegada que vaig estar en aquesta via no la vaig poder acabar de forma correcta. Se'm va resistir un tram, el del pont tibetà, que degut a l'alçada i la sensació de buit que experimentes quan el creues em va fer escagassar de mala manera. L'Infant sabia molt bé que si ell, el novato de l'escalada, el creuava possiblement jo, el mestre de l'escalada, m'escagassaria de nou i hauria de callar i retirar tot indici de burla que fins llavors hagués demostrat vers la seva forma heretge d'escalar.

Posar atenció a la manera com s'agafa al cable de seguretat. Una heretgia del tamany d'una casa de pagès. Infant Ricard, un llibre obert del que no s'ha de fer en escalar.

  

L'Infant...

i el Doctor

Un cop hi vam arribar (bé, hi vaig arribar jo, vaig esperar 5 minuts i al final, cansat, vaig recular per veure si l'Infant no s'havia estimbat i me'l vaig trobar encallat en un pas d'allò més tonto) el maliciós de l'Infant va posar els peus damunt de la corda d'acer i amb pas decidit va començar a creuar el llarg pont. L'orgull conduïa amb sorpenent destresa els seus venjatius peus per damunt dels cables d'acer mentre jo, des de terra ferma, l'animava a tornar enrera. La qüestió és que el mal parit el va passar sencer, amb algun tremolí, això sí, però ja se sap que hi ha qui per qüestions d'honor és capaç de passar-se una nit plorant esperant els bombers penjat d'un cable d'acer per culpa d'un accès de coratge i per manca de capacitat d'acceptar burla. 

Ja, ja ja, ja veuràs d'aquí a 3 metres...t'escagassaràs

vaaa Infant, torna que això es mou bastant i ja has fet la brometa...

puto Infant...encara em farà creuar el pont...

Cal dir que jo, amb tremolins també i un nus a la gola vaig acceptar el seu repte i vaig creuar valerosament el pont segellant els llavis de l'Infant que estaven a punt d'esclatar de tanta bilis com acumulaven i que gràcies al meu valor no podria ser segregada.

Finalment vam arribar a la senyera que corona el cim de les Baumes Corcades després d'unes  5 hores d'ascenció (nda: en condicions normals es pot coronar amb 2 horetes i mitja. Entenem condicions normals bàsicament a quan no ve l'Infant). Allà l'Infant va decidir que era el lloc ideal on entregar-me el present que havia considerat creat exclusivament per mi. Va obrir una bosseta negra i en va fer sortir una banda on hi posava "Bendición de Copacabana", 3 petals de rosa, una llauna de cervesa Paceña (de La Paz) i una miniatura de cotxe vermell. Va situar els objectes en un altar improvisat i els vam ruixar de cervesa tot pronunciant les següents paraules:

"Amb aquest acte, beneeixo La Banda del Coche Rojo per tal que tingueu una temporada sensaccional i una llarga vida". Jo vaig dir "Caray" i em va semblar una pensada i una idea molt gran i elogiable. Ja ens té acostumats a regals d'aquesta mida l'Infant. Va haver-hi un moment d'exaltació de l'amistat i vam decidir tornar a Centelles per trucar al Racc que ja començava a enfosquir-se.

 

L'altar de l'Infant

Detall de l'altar de l'Infant

El senyor de la grua, molt simpàtic, em va dir que s'havia de quedar el cotxe fins dilluns, que llavors ja me'l baixaria a Barcelona. Usant un dels comodins del Racc, ens van oferir un taxi per retornar-nos a casa. 

-Jo ara us acosto a Aiguafreda que hi ha un bar molt agradable i allà us vindrà a buscar el taxista. 

I d'aquesta manera, de nou al bar Novellas d'Aiguafreda, amb un altre entrepà i una canya gèlida la història d'aquell curiós dia s'acaba, amb un dels honors intacte i l'altre amb alguna taca deguda a la lentitud, però redimit gràcies a la Bendición de Copacabana.