Anem a fer l'home?

Ahir dijous el Doctor va tenir una idea fantàstica: avisaria al Cap de Cirurgia i Sutura Fina del seu departament amb una oferta que no podria rebutjar.

-Hola nano, vols que anem a fer l'home?

-Valee!

El Cap de Cirurgia va passar-me a recollir cap a les 15:30 al punt que havíem acordat i tots dos dins del seu Opel Astra vam posar rumb cap a Centelles per tal d'escalar fins a dalt de tot la Via Ferrata de les Baumes Corcades. Tot un repte.

A l'alçada de Ciutat Meridiana un cotxe tunejat amb un quillo dins ens va avisar amablement que duiem la roda de davant a l'esquerra punxada. Semblava que el destí ho hagués manegat tot per tal que la nostra "sortida d'homes" ho fóra des de bon principi. El Cap de Cirurgia del meu departament veuria embadalit la traça que gasta el Doctor canviant rodes de cotxe.

El culpable

Vam treure la roda de recanvi, el gat i la clau per afluixar les 5 femelles de cap hexagonal típiques de les rodes de cotxe, però...quina sorpresa!!! els cargols de les llantes de l'Opel Astra del Cap de Cirurgia tenen un diàmetre major al de la clau universal. Ens vam posar a rumiar una miqueta i finalment humiliats vam decidir avisar als vailets del RACC:

-Escolti, és que hem punxat roda, i quan l'anàvem a canviar, perquè sap, el cap de cirurgia i jo no els avisariem per res del món per un simple rebentón, oi que m'enten?, però és que no hi ha manera d'entaforar la clau dins de les femelles de la roda i no la podem descargolar. Vinguin amb un joc de claus de cap hexagonal ben ampli, eh?

-On diu que està?

-Just davant de Ciutat Meridiana, direcció "la planura".

-Ara venim.

Quan ja duiem 10 minuts esperant a l'ombra al Cap de Cirurgia se li va ocorrer mirar si al manual del cotxe hi deia alguna cosa especial en referència a "en quién cagarte cuando te enteras que los tornillos de las llantas que nos compraste son más grandes que la llave que te damos para cambiarlos, jilguero!!" i malauradament va trobar el que cercava...

Us presento el Cap de Cirurgia i Sutura fina del meu departament

Mentres a l'horitzó veiem arribar la furgoneta del RACC descobriem horroritzats que els cargols no són més grans, no, el que passa és que porten uns taps protectors de plàstic que tenen la mateixa forma, però que són una miqueta més grans per tal que les llantes quedin més maques. Fent una simple palanca amb el tornavís surten i deixen a la vista els veritables cargols. El senyor del RACC remugava "no, si cuando me han dado el número de matrícula y el modelo yo ya venía pensando que serían los chismes estos de plástico" mentres ens canviava la roda. Els cotxes tunejats que passaven direcció a la planura ens miraven de forma acusadora "mira que llamar al RACC para cambiar una ruedaaaa....estos dos seguro que son maricones". Finalment el Cap de Cirurgia i Sutura fina del meu departament i el Doctor marxaven amb la cua entre cames una hora més tard del que estava previst.

Un cop vam arribar a Centelles vaig guiar el meu col·lega fins a peu de via. Vam fer uns petits estiraments, vaig pregar a la verge de les luxacions d'espatlla que aquell dia no fes vacances i vam començar a tirar amunt.

El Cap de Cirurgia grimpant

El Doctor també grimpa

Al cap de pocs minuts i quan el terra ja quedava uns 15 metres per sota dels nostres peus el Cap de Cirurgia va començar a hiperventilar de forma sospitosa i a demanar de forma insistent que volia baixar ja que li estava agafant un atac de pànic a causa del vertigen. Vam arribar fins al final del primer tram i vam decidir abortar missió.

Què, abortem missió?

Tot i això, jo sabia que si tiràvem a peu per un caminet que hi havia al costat arribaríem al final del segon tram còmodament i a partir d'allí la via ja no puja més, sinó que avança en horitzontal. D'aquesta manera procuraríem salvar els mobles i quedar com a homes de veritat. A més a més, l'altre alicient que ens presentava aquest tercer tram era un pont tibetà espectacular que no vaig poder creuar la darrera vegada que havia estat per allí. L'estat físic del pobre Cap de Cirurgia al final de la pujadeta era deplorable. Ens vam separar momentàniament ja que jo volia creuar el pont i ell no. Un pont tibetà consta bàsicament de 3 cables d'acer tensats: un per posar-hi els peus, l'altre per posar-hi les mans i el tercer per assegurar-te.

Un cop vaig ser a peu de pont vaig començar a creuar-lo, i abans d'arribar a la meitat el buit que sentia sota els meus peus juntament amb la sensació que els cables d'acer no estaven tot el tensats que a mi m'hauria agradat van fer que reculés. Una derrota més en aquell dia que preteníem dedicar a la testoesterona.

El Doctor s'escagassa a mig pont tibetà...

Per acabar-ho d'adobar, mentres enfilàvem la retirada cap al cotxe ens vam creuar amb un matrimoni de 50 anys que s'ho estaven passant d'allò més bé tot pujant paret amunt.

-Marxem perquè se'ns ha fet tard...

-Ahh molt bé. És maca eh la via?

-Sí, sí, molt maca.

Un cop al cotxe tot eren promeses del tipus "uii la propera vegada que vingui, com que no hauré sortit la nit anterior segur que l'acabem..." mentres per dins procuràvem trobar una escusa convincent per donar a les nostres dones quan arribéssim a casa, abatuts, humiliats i amb els calçotets tacats.