Desubicats al bodorrio andorrà

Com cada Sant Joan des de fa molts anys, solc passar la revetlla treballant. I ho dic ben content ja que és una nit on la relació hores treballades/ingressos obtinguts, és del tot lucrativa. Aquest any ens han contractat per tocar a un casament a Andorra, a un hotel de cinc estrelles molt important.















Casualitats de la vida, el maître de l'hotel era el Lázaro, un conegut de Barcelona amb qui coincidíem al desaparegut bar Mambo de Gràcia, i que fa sis anys va decidir emigrar a Andorra a buscar-se la vida. Em va fer gràcia veure al Lázaro un altre cop, més gras, amb americana i organitzant els 20 cambrers que es farien càrrec dels 270 convidats. Quin paio el Lázaro. Realment va estar molt pendent de nosaltres. Fins i tot ens va portar d'amagat una ampolla de cava del bo perquè la banda brindés. Espero veure't de nou, Lázaro.

Les cerimònies nupcials i els banquets que les segueixen són autèntiques proves de foc on queda palès la facilitat o dificultat amb la qual un està disposat a perdre la dignitat. És a dir, que son les ocasions que solen aprofitar alguns dels familiars o amics dels nuvis, i en el pitjor dels casos els mateixos nuvis, per posar-se en evidència públicament. I crec que TOTS hi estem exposats. No em veig capaç d'assegurar que algun dia no em pugui passar a mi.


La boda on vam tocar ahir, no va ser una excepció. Quan duiem tocada la meitat del repertori, dues espontànies amigues dels nuvis i borratxes com dues cubes van pujar a l'escenari intentant cantar el "Final Contdown" d'Europe. La cosa no va anar gaire bé degut a l'estat lamentable en que es trobaven. La banda vam acabar la cançó fins al final i quan ja créiem que baixarien i podriem seguir amb el show, es va afegir al duo de borratxes un senyor d'uns 60 anys italià que va destrossar a capela un "Volare". A partir d'aquí, la cosa va arribar a nivells de decadència subterranis. Gairebé hi havia cops de colze entre les persones de l'audiència per aconseguir el micròfon i ocupar l'escenari. El més curiós del cas és que els que pujaven tampoc tenien gaires coses a dir (molts tampoc podien...). Era simplement el fet d'estar a l'escenari amb un micròfon a la mà i un públic davant embogit per l'espectacle delirant, i escupir...escupir la primera cosa que passés pel cap de l'improvisat artista. Veient que la núvia estava gaudint de valent amb l'espectacle i com que en el fons ens va donar la sensació que volien portar la seva festa cap aquella direcció, vam cedir l'escenari als espontanis i sense el més mínim rencor vam baixar amb la plebs tot afegint-nos a l'orgia d'excessos...

Avui al matí he aprofitat l'estada a Andorra per anar a comprar una càmar de fer fotos, ja que al país del Pirineu aquestes coses surten molt millor de preu que a Barcelona. Malauradament no tinc fotos del que va ser la bacanal d'ahir.


Per cert, a última hora, a les 6 del matí, just en el moment en que m'acomiadava del Lázaro, me'n vaig adonar que havia patit un lapsus linguae tota la nit, ja que de veritat es diu Lorenzo i no Lázaro...i l'havia estat cridant pel nom almenys 30 vegades. Quina vergonya...