Mine!

Un cop més sento oferir a la meva pobre, però fidel audiència un post incendiari. Dit això començo un relat plegat d'odi i fel.

Avui al vespre he decidit anar a veure un concert dels meus nous herois de la música, els enormes Mine!, els (merescuts) guanyadors del Sona 9 d'aquest any. Mireu el seu myspace aquí i si no creieu que son gegantins, és que us heu de rentar les orelles o directament cremar a l'infern per la resta dels vostres dies.

El seu myspace anunciava el concert a les 21h. a una sala que està entre Barcelona i St Adrià de Besòs. Com que no tenia gran cosa a fer, he sortit puntual de casa per procurar ser allà a les 21h. Mentre baixava amb la moto he reflexionat i he arribat a la conclusió que no hi ha cap grup a la terra que actui a les 21h. Com que en aquell moment passava per davant del camp de futbol del St. Andreu i hi havia la porta oberta de bat a bat he decidit entrar a veure un partit i fer temps.

Un cop dins he trobat justament el que esperava i, perquè no confessar-ho, desitjava trobar: un partit de categories inferiors amb pares que perden la dignitat, el respecte i el dreta a la custodia del seu fill mentre menjen pipes i llencen les clofolles sobre el meu abric nou de trinca comprat a Paris. Tothom sap que un partit de categories inferiors centra el seu interès en el terreny de joc de forma inversament proporcional a com el guanya amb el que passa i es comenta a la grada. En concret hi havia un parell de pares de l'equip visitant que feien comentaris en veu alta d'una exaltació quillesca que espantava. No han callat ni un moment. Quan no amonestaven l'àrbitre cridaven el que hauria d'haver fet l'equip a nivell tàctic bramant consignes i posicions als soferts jugadors. Era tal el patetisme que gastaven els individuus, que usaven fins i tot el sarcasme per aconseguir la rialla i l'aprovació de la resta dels pares. Ho sento Kevin (el nom no és inventat), com en la major part dels casos, ser quillo consisteix precisament en això: en tenir un pare que projecta les seves frustracions en tu, i les descarrega amb orgull el dia del fumbol posant-se en evidència davant dels altres pares i del Doctor. És el ser un pobre ignorant i a sobre estar-ne orgullòs i creure ser el més ocurrent de la grada mentre perpetúes en la teva descendència la llavor del quillisme. Sí estimats,  la quilleria és com l'energia, no es perd, sinó que es transforma. Una substància, una fragància que no m'agradaria per res del món que desapareixés, però que quan topa de cara amb la meva vida haig de reconèixer que em molesta per irrespectuosa. M'he alegrat i he aplaudit enèrgicament els designis de l'univers que han premiat amb una derrota l'equip del pare del Kevin i me n'he anat al concert. Quan he arribat una hora més tard, els grups estaven fent la prova de so...

La butifarra universal.

A aquestes alçades del bloc, m'imagino que ja només tenen esperances de llegir un post nou la Cé, l'Anna, el Joanet, l'Infant, l'Onofre, la Milins i el Fahd... 

Hola a tots. 

El motiu que m'ha fet retornar a l'activitat és un pervers article que vaig llegir a La Vanguardia del dia 7. Sento no poder il·lustrar l'apunt amb cites textuals de l'article. L'hemeroteca del diari només es pot visitar un mes després de fer-se públic l'exemplar, amb la qual cosa no l'he pogut recuperar on line, i per desgràcia no vaig aconseguir cap exemplar del diari d'aquell dia. Tot i això, feu-me comfiança que manipularé tan com pugui la notícia. (quan aconsegueixi recuperar-la, la penjaré. Si em ve de gust)

L'article en qüestió tractava sobre la situació a Afganistan i com Obama l'ha d'afrontar. El missatge que em va semblar entendre que transmetia el corresponsal de La Vanguardia a Washington era: "Després de 8 anys de guerra a l'Afganistan, Obama es troba amb el dilema d'escollir el camí encertat per sortir d'aquesta situació. De moment els objectius postulats en un principi no s'han complert. Mentrestant, a Afganistan no hi ha democràcia i la dona segueix portant Burka."

Les meves preguntes són: com es pot ser tan cínic, pervers i mentider per insinuar a un diari de l'envergadura que té La Vanguardia que l'invasió Nord Americana a Afganistan va ser perpetrada per portar-hi la democràcia i per alliberar a la dona del Burka? Qui es pot creure que els americans transporten 80.000 tios a l'altra punta del món, els alimenten, els mantenen, paguen els sous i s'arrisquen a que se'ls passin per la pedra (amb la mala propaganda que això comporta) per alliberar a la dona afganesa del burka i per instaurar-hi la democràcia. A més a més, qui els hi ha dit que els afganesos volen una democràcia (concepte sota el qual occident justifica qualsevol agressió, la puta democràcia)? 

Que se'n vagin a cagar el Godó i tots els de la seva calanya. No penso comprar-los mai més, per mentiders i còmplices de la propaganda d'un estat culpable de la majoria dels mals que arrossega la humanitat. 

Fantasejo i somio el dia que Corea del Nord i Iran tinguin una bomba atòmica ben grossa i comencin a posar els punts sobre les is als països que es senten autoritzats a prohibir als altres desenvolupar armament nuclear quan, curiosament, ells en tenen un arsenal ple (EE.UU, Israel, França, India, Rússia...) i han sigut els únics capaços d'usar-lo sobre població civil. (tot i la simpatia que tothom sap que tinc vers la comunitat jueva)

I perquè no també Españññññña?? I si ara els del ministeri de defensa es decideixen a desenvolupar armament nuclear?? Els hi deixarien els yankis? Passaria Españñña a pertanyer a l'eix del mal? Serien considerats els españols tan dolents com els moros?? Hi hauria intervenció armada Nord Americana o bé els españols són dels bons?? Els patriotes cremaran d'enveja pensant que els moros iranians subdesenvolupats estan a punt de tenir una bomba atòmica, mentre que a l'armada invencible del Perejil papi yanki i mami UE no li deixen. 

Veient l'estat de les coses m'imagino que a Öslo fa uns dies algú va tenir una conversa similar a aquesta:

-Eiiii anem de putes d'una vegada o no Klauss??

-Espera Jörgen, que hem de decidir qui guanya el premi Nobel de la Pau.

-Jajaja, va home, ja ho farem després.

-No, no, espera. Se m'ocorre que li podríem donar a l'Ahmadineyad. 

-Jajajaja ala, com et passes!!! Va, anem.

-No, va, ara en serio. A qui collons li donem??

-Jajaja, dona-li a l'Obama i anem de putes d'una vegada.

-Tens raó. Nobel de la Pau a l'Obama. És una butifarra de dimensions estratosfèriques.

-Que t'ho deia de broma, home..

-No, no, és cert, és una butifarra de dimensions planetàries. 

-Vaaa, no hay güevos??

-Què no??

I tant que n'hi ha.

Retorn

Procuraré, a partir d'ara, tornar a mantenir un ritme d'escriptura més o menys constant. Dit això, i com que durant els 2 mesos d'absència han suceït coses bones, boníssimes i algunes de tràgiques em limitaré a explicar breument les bones.

La temporada de concerts amb La Banda del Coche Rojo ha estat notablement productiva. Possiblement gràcies a la benedicció que vam rebre el juny. Per fi, després de molts anys treballant-hi tenim un show amb ritme que sol agradar molt a tot arreu on anem. Detalls com ara que s'hagin venut totes les samarrretes del grup, cosa que mai havia passat ni de lluny o la pluja de comentaris positius que reb el myspace i el facebook, ens fan pensar que aquesta ha estat una temporada que ens marcarà força el futur. Hi ha hagut gent que s'ha desplaçat molts kilòmetres per tal de poder veure el show per segona vegada. Hi ha qui ens comenta que no ha pogut marxar i ha aguantat el concert fins al final anant a treballar sense dormir per poder-nos veure fent el ruc fins al final. Hi ha qui ha estat disposat a rapar-se el cap a canvi d'una samarreta del grup. Els pobles es disputen les reserves de dates que queden lliures de l'any que ve per tal que el poble veï no els hi foti. En fi, que ens ho hem passat molt bé i s'ha fet una molt bona feina d'autopromoció. A continuació, els millors moments:

-A Maçanet de la Selva, el gran Tempat del Bages va decidir tallar-se els cabells. Com que la cosa va resultar tan catxonda, hem incorporat el gag al show: "La Perruqueria del Trempat" que convida a pelar-se el cap a algú del públic a canvi d'una samarreta del grup. Els resultats han estat més que satisfactoris.

El Trempat el dia que li vam tallar els cabells en directe.

Jovenzell de l'Ametlla del Vallès després de passar per la perruqueria del Trempat.

El Trempat va obrir la perruqueria a St. Hilari Sacalm i va fer aquesta fenya.

A Marçà ja no han de pagar el barber, el Trempat ha obert una sucursal del seu nou negoci.

També a Villalba dels Arcs.

-Hi ha hagut sexe a l'escenari:

Preparació streaptease a Selva de Mar.

El Trempat va intercanviar la samarreta amb aquesta xiqueta de Mas Roig fent emmudir la sala. Després va pujar el pare de la noia a l'escenari indignat i la va fer baixar tot escandalitzat...L'any que ve farem més bondat...

Quin pitooooo a Sant Andreu de la Barca.

Més streaptease al Pla de Santa Maria.

Ties bones a Talarn.

Fins aviat!!!

Bon0'7%

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de xerrar 5 minuts amb el líder d'U2, el carismàtic messies Bon0'7%. La nostra conversa va anar més o menys així:

-Hola Bon0'7%. Com estàs? Et veig molt ferm!!

-Hola Doctor. He estat mirant per la xarxa i us felicito de com teniu l'agenda. També feu coses solidàries o què?

-Home, solidàries solidàries no gaires, però jo he començat a estudiar un post grau en cooperació internacional i m'està semblant d'allò més interessant. Això conta com a activitat solidària?

-T'agraden els xinos?

-Sí.

-I els negres?

-Sí

-Doncs ja està. Ets solidari.

-Has captat el joc de paraules? Bon 0'7%

-Ets de la broma eh tu? Ho dius per allò dels pobres i el PIB?

-Sí, clar. Està ben trobat no et sembla?

-Home...

-Mira quines fotos més maques he fet del vostre escenari de 360º. Ja em diràs qui t'ho organitza tot això. Nosaltres treballem amb uns joves molt trempats de Premià que ho fan d'allò més bé.

 

-Ostres què maques. M'ho he inventat tot jo, de pe a pa. És espectacular eh? Així em poden admirar per davant i per darrere.

-Caram, i tant. Saps que últimament he llegit alguns articles on diuen que has decidit guardar la teva fortuna a paradisos fiscals per tal de no pagar tants impostos a Irlanda? Això no és solidari, no?

-Sí noi, aquests periodistes son uns pesats. Molta crítica barata, però a l'hora de la veritat, qui és que ensenya fotos d'una xina als concerts eh? eh? eh?

-Em sembla que no és xina aquesta noia, que és birmana, la Aung San Suu Kyi.

-Birmània, Xina...és gairebé el mateix noi...tot el rollo patatero dels drets humans es fa allà.

-Per cert, quan vegis en The Edge li comentes de part meva que amb aquest barretet de llana que tragina perpètuament deu estar al the edge de l'alopècia.

-Je je je, ets ben mal parit eh tu? Veig que segueixes emprant jocs de paraules. Encara que com diria ta mare, "habló quién más pudo..."

-Yeepaaa, bona aquesta. Entomada nano. Escolta'm una cosa, el show molt bé eh? No us heu estat de res amb això de tanta llum, tanta pantalla i tanta estructura metàl·lica. Us felicito i em trec el barret. La meva cunyada m'ha convidat (ja et podries haver estirat una miqueta tu ara que som amics...) i la veritat és que m'ha semblat fascinant. I quin pegote eh tio la connexió en directe amb l'Estació Espacial..

.

-Gràcies Doctor. Has vist quin troç de tia vaig fer pujar a l'escenari?? Pel que fa a les col·laboracions en directe, de cara a la propera gira estem mirant de connectar-nos amb Déu. Així sí que ens passarem per la pedra en Bruce i la Madonna. L'escenari de 360º és molt divertit.  D'aquesta manera puc beneir a tort i a dret. Sóc tan admirat...i tan admirable..i tan bo...

-Bono...bo? no!! Què t'ha semblat ara aquest joc de paraules?

-Tocat i enfonsat nano. Quin pinxo que estàs fet. 

-Només tinc una queixa. Com és que heu agafat un analfabet com a traductor simultani quan parles al públic? T'asseguro que un 70% dels mots que sortien en pantalla estaven mal teclejats o directament farcits de faltes d'ortografia...mira, mira..."Pot ser ineressant..."

-No s'escriu així?? El tema del traductor és una llarga història molt emotiva...quan vam contractar-lo, em trobava en un moment d'aquest que notes com la solidaritat et bull a les venes i se'ns va ocorrer que podríem donar-li la plaça a un manco. És bona eh? O és bono eh?? Jejeje l'has caçat ara??

-Sí, sí, molt bono. Per acabar: confessa'm això bandarra, oi que sempre has somiat tenir un enterrament d'estat com Gandhi o la Mare Teresa de Calcuta? Fer del teu mausoleu un lloc de peregrinatge de joves revolucionaris i solidaris que plorin al seu ídol caigut.

-Ets un puta tu, eh? 

La benedicció de l'Infant

A la ciutat Boliviana de Copacabana, a la ribera (llaquera no seria millor?) del Titicaca, hi ha un santuari on cada dia s'hi organitza la "Bendición de las Movilidades". Amb aquesta curiosa activitat els monjos de la zona estan ben distrets beneïnt cotxes tot el (sant) dia. El xofer de cada cotxe guarneix el vehicle amb confeti, pètals de rosa i unes bandes amb imatges de la verge. Després compra cava o cervesa, reb la benedicció del sacerdot i buida les ampolles d'alcohol per sota del cotxe assegurant que en cas de col·lisió, l'Esperit Sant depositarà l'automòbil al marge de la carretera amb els seus ocupants sans i estalvis.

Bendición de las Movilidades

Aquella calurosa tarda de març, l'Infant i el Doctor s'acomiadaven a la ciutat de Puno, al Perú, a poques hores de Copacabana. El Doctor havia de tornar a Barcelona al cap de 6 dies mentre que l'Infant encara gaudia d'un mes de vacances i volia seguir la ruta per conèixer Bolívia. Després d'una emotiva abraçada, El Doctor posà la mà a la butxaca i en va extreure 20 Nuevos Soles tot pronunciant:

-Infant, guarda aquest diners i no hi pensis massa. Si durant el camí consideres que algun objecte que trobis ha estat creat per a mi, compra'l. Però només si t'ho diu.

-Així ho faré, Doctor. 

Fet aquest petit incís, que l'astut lector no pensi que ho és més que jo. Estic fent un post amb estructura de guió Tarantinesca, per tant, reteniu l'explicació inicial que més tard us farà servei.

El dissabte passat, veient que la ja imminent temporada em cau a sobre i que els caps de setmana d'ara a octubre vindran hipotecats, en la major part dels casos, per tones i tones de rock'n'roll, vaig decidir fer una escapada a Centelles, amb totes les predicions meteorològiques en contra, per escalar la Via Ferrata de les Baumes Corcades. L'entranyable Infant Ricard va voler afegir-se a l'expedició. 

Pel camí vam decidir aturar-nos al bar Novellas d'Aiguafreda per clavar-nos un entrepà entre pit i esquena (atenció lector, això també sortirà al final). En arribar a Centelles el cotxe va fer una baixada de revolucions i a partir d'allà començà a emetre un petit, però no per això menys inquietant, sorollet agut. Vaig trucar al meu mecànic de capçalera explicant-li com havia succeït tot plegat i em va aconsellar abortar la missió. Calia trucar al Racc. Amb l'Infant vam meditar una miqueta i com que ja érem a lloc, vam prendre la decisió d'avisar al Racc un cop haguéssim coronat el cim. 

La via és senzilla, tot i això l'Infant anava lent com una velleta i es posava nerviós i remugava cada vegada que havia d'obrir un dels mosquetons de seguretat. Jo me n'anava enfotent ja que no sabia que mentrestant ell preparava en silenci una petita venjança. La darrera vegada que vaig estar en aquesta via no la vaig poder acabar de forma correcta. Se'm va resistir un tram, el del pont tibetà, que degut a l'alçada i la sensació de buit que experimentes quan el creues em va fer escagassar de mala manera. L'Infant sabia molt bé que si ell, el novato de l'escalada, el creuava possiblement jo, el mestre de l'escalada, m'escagassaria de nou i hauria de callar i retirar tot indici de burla que fins llavors hagués demostrat vers la seva forma heretge d'escalar.

Posar atenció a la manera com s'agafa al cable de seguretat. Una heretgia del tamany d'una casa de pagès. Infant Ricard, un llibre obert del que no s'ha de fer en escalar.

  

L'Infant...

i el Doctor

Un cop hi vam arribar (bé, hi vaig arribar jo, vaig esperar 5 minuts i al final, cansat, vaig recular per veure si l'Infant no s'havia estimbat i me'l vaig trobar encallat en un pas d'allò més tonto) el maliciós de l'Infant va posar els peus damunt de la corda d'acer i amb pas decidit va començar a creuar el llarg pont. L'orgull conduïa amb sorpenent destresa els seus venjatius peus per damunt dels cables d'acer mentre jo, des de terra ferma, l'animava a tornar enrera. La qüestió és que el mal parit el va passar sencer, amb algun tremolí, això sí, però ja se sap que hi ha qui per qüestions d'honor és capaç de passar-se una nit plorant esperant els bombers penjat d'un cable d'acer per culpa d'un accès de coratge i per manca de capacitat d'acceptar burla. 

Ja, ja ja, ja veuràs d'aquí a 3 metres...t'escagassaràs

vaaa Infant, torna que això es mou bastant i ja has fet la brometa...

puto Infant...encara em farà creuar el pont...

Cal dir que jo, amb tremolins també i un nus a la gola vaig acceptar el seu repte i vaig creuar valerosament el pont segellant els llavis de l'Infant que estaven a punt d'esclatar de tanta bilis com acumulaven i que gràcies al meu valor no podria ser segregada.

Finalment vam arribar a la senyera que corona el cim de les Baumes Corcades després d'unes  5 hores d'ascenció (nda: en condicions normals es pot coronar amb 2 horetes i mitja. Entenem condicions normals bàsicament a quan no ve l'Infant). Allà l'Infant va decidir que era el lloc ideal on entregar-me el present que havia considerat creat exclusivament per mi. Va obrir una bosseta negra i en va fer sortir una banda on hi posava "Bendición de Copacabana", 3 petals de rosa, una llauna de cervesa Paceña (de La Paz) i una miniatura de cotxe vermell. Va situar els objectes en un altar improvisat i els vam ruixar de cervesa tot pronunciant les següents paraules:

"Amb aquest acte, beneeixo La Banda del Coche Rojo per tal que tingueu una temporada sensaccional i una llarga vida". Jo vaig dir "Caray" i em va semblar una pensada i una idea molt gran i elogiable. Ja ens té acostumats a regals d'aquesta mida l'Infant. Va haver-hi un moment d'exaltació de l'amistat i vam decidir tornar a Centelles per trucar al Racc que ja començava a enfosquir-se.

 

L'altar de l'Infant

Detall de l'altar de l'Infant

El senyor de la grua, molt simpàtic, em va dir que s'havia de quedar el cotxe fins dilluns, que llavors ja me'l baixaria a Barcelona. Usant un dels comodins del Racc, ens van oferir un taxi per retornar-nos a casa. 

-Jo ara us acosto a Aiguafreda que hi ha un bar molt agradable i allà us vindrà a buscar el taxista. 

I d'aquesta manera, de nou al bar Novellas d'Aiguafreda, amb un altre entrepà i una canya gèlida la història d'aquell curiós dia s'acaba, amb un dels honors intacte i l'altre amb alguna taca deguda a la lentitud, però redimit gràcies a la Bendición de Copacabana. 

Timos d'estiu

Atenció, post incendiari i totalment parcial. Si no voleu llegir comentaris despectius, fugiu.

Fa molt temps ja m'ho havia obligat a  mi mateix: "No tornis a cap festival d'estiu. Son un timo i un cagarro!!". Malauradament ahir a la tarda després de molt rumiar-ho, vaig decidir desobeir-me. Un error fatal. Així és estimats amics, ahir a la tarda vaig decidir saltar-me a la torera els meus sensats principis i anar al Primavera Sound i el pitjor de tot, pagant 75 eurets (+ cerveses daurades, no pel color de la beguda sinó pel preu). Per començar a disparar verí, diré que és una vergonya que havent-hi els equips que hi havia la qualitat del so fora en bastants shows pèssima. Els esperats My Bloody Valentine, uns dels caps de cartell van sonar especialment malament. I això que jo estava a la mateixa alçada del tècnic de so, cosa que vol dir que o no en tenia ni puta idea, o el qüestionable gust dels popies vagi en aquesta direcció. Una estafa com una casa de pagès.

Per si us esteu pensant anar a un festival de música pop, m'agradaria advertir-vos del que podeu trobar:

-Persones portant aquestes sabates amb la ferma convicció que estàn a la última i sense rubor.

 

Sense compassió

-Per anar a un festival de pop independent s'ha d'estar disposat a assistir a algun frau musical envoltat de persones que consideren aquest frau una delicatessen vanguardista. No us deixeu enganyar. Ho intenten de totes les maneres possibles, manteniu-vos forts. El que passa és que avui dia un tio amb aspecte de retrassat que crida davant un microfon fent música de parvularis o destrossant una guitarra es considerat un déu. No diré noms. Els detectareu per les seves sabates (mireu una miqueta més amunt si voleu pistes més explícites).

-També podeu tenir sorpreses agradables com els Lightning Bolt. Un grup de baix i bateria super distorsionats i fent música ultra violenta.

 

Lightning Bolt

-Assistir a un concert del mestre Squarepusher. Gracies Square, vas salvar els mobles a última hora

.

Squarepusher, una alegria escoltar-te. Ens vam cagar de por quan vam veure la bateria muntada. El 75 euros de la meva entrada te'ls dedico a tu i només a tu. No en donis ni un a cap dels dropos que ahir et feien de teloners. Que se'n vagin a cagar.

Barraoke!!!!

Fa uns mesos ens van contractar per anar a tocar a Vila Rodona (poble del mestre del canyardo Ramon Calderé). Com que ja hi havíem anat moltes vegades en un marge relativament curt de temps, per tal de no repetir el show vam inventar una nova modalitat d'espectacle, el Barraoke de la BCR. El Barraoke és un espectacle de Karaoke pensat per festes en família o petit comité tipus casaments, convencions de feina, festes particulars...Com que la idea va funcionar molt bé li hem anat fent punta al projecte i ens hem tret de la màniga un nou show que crec té moltes possibilitats de proporcionar fenya. 

Ahir vam fer-ne la segona edició a un casament a Sant Agustí de Lluçanès. Cal dir que encara l'hem de perfilar ja que tenim algun problema amb l'extensió del show (va durar unes 4 hores i és massa, per nosaltres i sobretot pels de l'equip de so). Hem de pensar com fer-ho per dinamitzar-ho una miqueta ja que només es tracta de 8 cançons i entrega de premis als millors i pitjors interprets de la nit.  Sigui com sigui, la cosa va anar millor que millor i ens ha engrescat força a seguir pensant en aquest nou show. 

Els millors moments de la nit:

El President amb el doll del porró al front. Pallarès-Power.

La magnífica coreografia amb el mono mutilat.

Er Karate-Kí.

Presidències fent patxoca amb el mono de fer fenya.

i el Clic també fent patxoca de la bona...

El Barraoke

Més Barraoke

Un streaptease i tot. 

Pau amor i amistat.

Els guanyadors amb el trofeu. Els perdedors es van eduur un cagarro de plàstic tou.

I per acabar, de vista al pantà de Sau del qual només es veu just la punteta del campanar.